Aroma

Avui havia sigut un dia com un altre, la pressió, les tensions a la feina,

l'estrés, les estadístiques que no donaven els millors resultats,

l'estudi en tancar el parquet, una lleugera recuperació després de l'última forta davallada de la setmana passada, tal com era previsible, i,

 des del matí, malgrat algun pic, la jornada s'havia acabat com era de veure, ja des d'aquests dies.

No havíen tingut temps de dinar, des d'un cafè de mig matí, res més a l'estomac, que tal vegada era el millor per no desvetllar aquells nusos viscerals ...

Ella es va treure l'americana i es va posar un jersei d'angora, suau i còmoda, feria un petit brunch de tarda a la cafeteria de l'altra costat del passeig abans d'anar cap a casa.
A l'ascensor es va trobar amb altres companys que duien la mateixa idea,

 i, en sortir va topar, amb aquell xicot alt, ben plantat, de maneres més que correctes, 

un becari que hi havia a l'empresa des del mes de setembre, 

i que no s'havien passat per alt, ni l'un, ni l'altre.

Després d'un intercanvi de bones tardes,

ell es va presentar

- hola, em dic Enric, allargant-li la mà, en senyal de salutació,
et fa res si prenem un cafè? -

- hola, li va dir la noia, sóc l'Anna, i també va prémer la mà del noi,
doncs sí, crec que un cafè ens anirà bé als dos -

Van creuar el carrer per endinsar-se en l'establiment que acostumaven a anar amb els de la feina, ara, en aquest temps, a dins, i quan començava a lluir el sol es quedaven asseguts a les tauletes ben disposades a la terrassa.

La conversa entre els dos joves es va anar allargant més del que ells mateixos podien haver previst ...

dels temes purament de feina, es van endinsar en qüestions més personals,

 de la vida de cada u,

fins que aquell cafè inicial es va convertir en un pica-pica que feria les vegades de sopar.

L'intensa aroma d'aquell noi, cada cop que s'apropava, 

no era desconegut per a ella, 

aquella aroma que durant anys l'havia acompanyat, i,

que, ara omplia les llargues i fosques nits,

sola entre llençols ...

els seus records, és tornaren somnis,

somnis que van ser reals, somnis viscuts,

somnis que tornaven nit rere nit, 

somnis que ara tenia davant ...

i li agradava perquè no era res més que això, un somni ...

Un dia de novembre

Començava a fer fred i els darrers dies només sortia a caminar al migdia
quan el sol escalfava una mica.
Estava cansada i les cames no responien perquè l'espera s'estava fent més llarga del previst.

Passats els primers dies de sentiments intensament contradictoris,
tan bon punt li van confirmar l'embaràs, 
la seva vida va ser un abans i un després.

Noves il.lusions, nous plans, nous projectes per petits que fossin ...
una nova llum s'havia encès ...
cada instant es dirigia a aquell ésser menut que poc a poc creixia al seu interior,
només el temps diria que seria, i com seria.

La joventut de la noia i els escassos coneixements de l'època l'espantaven davant la nova situació,

de moment el seu gran anhel era la propera visita al metge un mes rera l'altra ...

poder escoltar el batec d'aquell cor petit, eixordador, que sonava a la sala

amb una força com mai havia sentit ...

aquell àngel ja desprenia vitalitat, caràcter, fortalesa ...

- sóc aquí, mare, tot va bé, tot anirà bé -

I va arribar aquell dia de novembre que tant havia esperat i tant havia temut ...

el malestar, el dolor s'estenia per tot el cos,

sabia què passava però no ho podia expressar, no ho sabia explicar,

i encara hauria d'esperar unes hores,

llargues i indescriptibles hores ...

la mare sempre al seu costat, i la llevadora que ja l'havia dut al món a ella mateixa, li va dir que havia arribat el moment ...

se le van endur a la sala de parts ...
ara el record és difús, queden sensacions,
sensacions de caure per una espiral sense fi, 
sensacions de dolor, de por, d'esperança, d'alegria ...
les mans s'agafaven amb força al llit del paritori ...
tenia fred ...
seguia les instruccions del metge i la llevadora ...

no podria dir quan temps, quantes hores havien passat,
com un cel gris, cada cop més fosc, més fred, que li queia a sobre,
que l'envaïa, amarada de suor freda ...

el següent record és el plor més esperat, més desitjat, més anhelat,
un plor com aquell batec del cor que l'havia acompanyat durant els darrers mesos ...
finalment els batecs, els plors, es fondrien en harmoniosa sinergia,
i en una amorosa abraçada s'embolcallarien entre les llàgrimes de la mare i de la criatura ...

li van dir que era una nena i va demanar que, abans d'arreglar-la, la deixessin abraçar ...
la van recolzar, per uns instants, damunt el seu pit,
i per primer cop va poder sentir aquell àngel menut, perfecte, nu, damunt la seva pell, només tapat amb un llençol de quiròfan ...

la criatura estava ensangonada i molla de líquids amniòtics ...
tremolava, malgrat l'escalfor que desprenia, i va reconfortar a la noia ...

Aquell dia de novembre havia arribat un àngel a la seva vida.

304

304 dies, 304 nits esperant ... 

una carícia, una paraula, un somriure, una broma ...

i no arriben, i no tornaran ...

i hi ets, i tant que hi ets,

 i se que m'escoltes i em somrius, i m'acaricies ...

però sóc humana,

em manca la teva veu, malgrat que la sento,

em manca el teu abraç, malgrat que el noto,
em manquen els teus petons,

em manquen els teus braços ferms quan m'agafes ben fort, 

quan senzillament m'agafes les mans, perquè ens agrada tenir-les encreuades,

em manca el teu somriure, la teva mirada picardiosa ...

sabies que em feies riure només com em miraves, 

com em picaves l'ullet ...

com t'agradava fer-te l'interessant !,
com t'agradava fer-me bromes amb aquell gest tan publicitari,

i com rèiem plegats ! ...

i rèiem perquè ni tu ni jo tenien aquella bellesa fictícia,

 la nostra anava molt més enllà ...

la nostra complicitat anava molt més enllà, i hi segueix anant,

i el meu esguard no deix que s'esborri, ni és dissolgui,

ben al contrari, cada dia, cada nit l'alimento perquè segueixi creixen fins que les meves forces defalleixin i s'apaguin ...

i seguiré esperant dia rere dia, nit rere nit, 

i seguiré alimentant-me amb les nostres imatges,

les nostres carícies,

els nostres somriures ...

La nit en blanc

Nit d'alçar la mirada i buscar en la foscor,
buscar imatges que em queduin a la retina,
que m'omplin de goig,
que m'endolceixin aquestes llàgrimes salades i amargues que en couen als ulls ...

I, és clar que alçaré la mirada i ompliré de bellesa el meu esperit,
cada nit et busco en la foscor,
cada nit ens contemplem mútuament,
tu des del teu univers, i jo, aquí, des del meu silenci,

sentiré com m'embolcalles amb la teva màgia,
com la teva lluminositat frega suaument cada mil·límetre de la meva pell ...

L'albada s'ha anat despertant sense adonar-me'n,
una altra nit en blanc,
un altre dia que et seguiré esperant ...

... by happy

Feia dies que no s'havia posat davant el portàtil,

anava escrivint records, detalls en el gruixut i antic bloc que sempre li havia agradat tenir a prop ...

hi havia cents d'anotacions,

molts cops eren només una paraula i una data...

ara intentava gravar en la seva memòria, en el seu conscient i subconscient tots els sentiments, no podia permetre que se n'escapés cap, ni un ...

 com podia suportar una immensa tristor al mateix temps que un dolç somriure envaïa la seva ànima?

Aquestes llàgrimes tant esperades i finalment vesades,
havien fet esclatar i alliberar un indescriptible garbuix d'afliccions
que s'havien entossudit a anquilosar-se a la seva ànima.

Bon dia amor,

bon dia àngels meus !

... no diguis res ...

Els peus descalços fan cruixir la fusta,

vas seguint el camí que t'he preparat,

saps que t'espero en la foscor 

només trencada per les ombres que dibuixen les espelmes,

quan arribis, no diguis res, només abraça'm ...

bona nit amor!

De fil blanc

No era fàcil tirar una família endavant després de la guerra, 
i no només immediatament acabada, 

sino els anys que van venir,
no cal recordar un trist passat,
famílies desfetes, estalvis que s’havien perdut, restriccions de tota mena ...
malauradament una part de la nostra història.

La casa era senzilla, molt senzilla, però extraordinàriament neta i endreçada.
La mare era una persona molt polida per la casa
 i molt pulcre per la seva feina.

Era modista de blanc,
quan va acabar el col·legi havia anat durant uns anys a aprendre a brodar a una modista de renom, cosa que en aquell moment era tenir una formació pel futur.
El seus treballs una meravella,
com cuidava cada detall,
sempre deia que els brodats havien de quedar igual de l’indret que del revés.

Els sous eren minsos, i calia contribuir en tot el que calgués i poder donar estudis als fills.
Per això la mare havia de brodar fins ben entrada la nit,
 perquè a més del que cosia a les cases de les senyores riques,
 a les nits seguia brodant ...
moltes vegades amb un fil de llum per no molestar a la resta de la família,
que ja eren a dormir.
Algun cop, quan la Mariona es despertava, sense saber ben bé quina hora era,
 i veia la llum encesa al menjador,
sentia com la mare seguia brodant, amb la ràdio,  molt fluixet, que l’acompanyava ...
s’aixecava i poc a poc, sense fer soroll,
descalça i de puntetes anava fins a la mare,
s’amanyagava a la seva falda,
i li feia deixar per uns moments el tambor, la roba, els fils ...
 la Mariona l’abraçava i la mare la duia a coll,
 i altra vegada la deixava al llit,
quasi bé no s’havia despertat...
el seu caliu,  l’olor de roba nova, de fil blanc,
 la reconfortava, era com un bàlsam i es tornava a quedar plàcidament adormida.

 La mare tornava a la feina i la Mariona sabia que sempre era allí,
davant el tambor, resseguint els dibuixos que ella mateixa havia fet, amb una tinta i plumilla especials per la roba.
Per la nena, aquelles plumilles, eren joguines prohibides, no les podia tocar,
per la mare era una eina de treball. 
A la Mariona la tenien fascinada, alineades dins el plumier de fusta i el tinter ben tancat ...
la mare posava una miqueta de tinta en un platet molt petit, blanc, de porcellana,
i amb molt de compte, només tocava la tinta amb la punta de la plumilla 
i dibuixava a la roba les lletres, flors, fulles i altres motius que després brodaria.
Tenia molta cura de no sortir de la ralla que marcava el dibuix ...

En el silenci de la nit fins hi tot podia sentir com la mare feina anar l’agulla,

 el cap cot damunt el tambor, la mà dreta damunt, i l'esquerrra a sota,
 i els dits d’una manera màgica clavaven l’agulla, ara cap dalt, ara cap baix,
hora rere hora,
 amb la ràdio engegada, com a únic luxe que,
sempre l’acompanyava.

Era feliç, li agradava escoltar les noticies, i la musica que posaven a aquelles hores, 
la feia somniar amb un vestit nou que és faria ...
que aniria a la revetlla de la festa major amb el seu home,
l’únic premi que és podien permetre ...
farien molt goig els dos ...