L'americana

L’antiga Saigon sempre havia sigut una ciutat cosmopolita, malgrat la seva història, sovint tràgica. Però des de feia anys, el centre, era ple d’un ventall de cultures, si bé en cap moment havia perdut la seva originària orientalitat.

Al vespre, les grans avingudes bullien farcides de ciclos, motos, bicicletes, exagerades limusines, habitants de la ciutat que és movien frenètics d’un districte a l’altre, carregats amb els seus productes, o amb la família sencera damunt la moto. 

Com a única protecció duien una mascareta, i,  els ulls que ho observaven tot, guspirejaven somrients.

Els primers dies d’estada a la ciutat, havia tingut una intensa activitat laboral, sempre acompanyada amb els fabricants que ja havia contactat des d'aquí i que, des del moment que va aterrar, es van desfer amb les atencions pròpies del seu caràcter. 

S’ha de dir que són incansables, i també  que les llargues jornades, no podien ser més planeres. Ella  només s’havia de preocupar d'estar a punt a l’hora que havien quedat i la resta del dia centrar-se en la  intensa atenció per tot el que visitava a les fàbriques on la diuen, còmodament, d’una a l’altra.

Quedava fascinada amb les teles, sedes, fils, gasses, mouselines, estampats, dissenys avantguardistes i exòtics que veia i que estudiava per a properes col·leccions.

Una vegada enllestida la feina, es va prendre un dia pel seu compte,
malgrat fos assaborir el contrast entre el luxe exagerat i el contacte extraordinàriament humà de la gent, a peu de carrer.
Gent que treballava, menjava i dormia en els petits locals on tenien els seus negocis. No descansaven mai, sempre eren oberts. La família s’anava alternant, els homes, els fills, les dones, les àvies, les nenes ...
 Locals on es podia comprar vambes, fideus, o vestits. I si s'esqueia, t’oferien gratament un vol de fideus o de chicken.

Aquesta vegada la feina l’havia dut a un hotel històric, convertit en un gratacel del districte 1, a una de les principals avingudes.

 I abans de marxar van quedar per a fer el sopar de comiat a la terrassa de l’hotel.
Les vistes des d’allí eren extraordinàries.
La ciutat no dormia, milions de llumetes i cartells de neó t’hipnotitzaven miressis en la direcció que miressis.

Ella es va presentar, puntual, amb un sobri vestit negre sense mànigues, 

sabates de taló ben alt, només guarnida amb un extraordinari fulard,
 obsequi dels seus amfitrions i les úniques i significatives joies que sempre duia: l’aliança i la polsera.

Els cabells recollits deixaven ben clar la serena bellesa del seu rostre i l’elegància pròpia de qui li és innata.

El maitre la va acompanyar a la taula on l’esperaven.
 El fabricants es van aixecar per a rebre la dona que elegantment se’ls apropava.

 I es va adonar que hi havia una persona que no havia vist durant els dies que havia anat a les fàbriques.

Li van presentar com un nou dissenyador que s’estava creant un bon camí a la ciutat i ressò a la resta del país.

Va quedar fascinada per la bellesa d’aquelles faccions orientals, d’ulls ametllats. Pel color de la pell, per com duia els cabells llargs estudiadament mal recollits,   les mans ossades i com els dits llargs agafaven els palillos per a degustar l’exquisit sopar.

De cop es va posar a ploure, com acostuma a fer gairebé cada dia.

Malgrat les altes temperatures i que part de la terrassa era coberta,
la humitat de la pluja es va notar en un gest involuntari de la noia.

Aquell xicot de bellesa oriental, es va aixecar del seu lloc, i es va apropar fins on ella seia.
Li fa oferir la seva americana que, amablement va deixar que li cobris les seves espatlles.

L’orquestra que hi havia a la terrassa, seguia acompanyant el distés i deliciós sopar de l’última nit a la ciutat i, que acabava, encisada pel suau tacte d’una americana que mai es podria endur.

El primer tresor

Els pares havien de treballar estiu i hivern. Si la paraula vacances no entrava al seu vocabulari, això no era obstacle perquè es trenqués l'harmonia de casa.

Quan arribava l'estiu, la Mariona, passava uns dies al mas del avis i uns altres anava al poble del pare, on vivien unes tietes llunyanes que sempre rebien de molt bon grat a la nena.
Ella duia alegria a aquella casa antiga i molt austera. Es sentia volguda i benvinguda.

Dies abans que la nena arribés, les tietes que, malgrat no ser molt velles, en aquells temps les persones grans en tenien l'aspecte, començaven a preparar la casa que era senzilla però molt pulcre. Obrien finestres, rentaven cortines i preparaven l'habitació on dormiria. 

La casa tenia tres alçades. La planta baixa que era a l'àmbit del carrer, tenia una entrada gran i darrera d'una porta hi havia un espai d'una sola peça, fosc i fred, on temps enrere hi guardaven les collites. Ara, les tietes, ja no podien conrear les terres i allí només si guardava la llenya per la cuina i per l'estufa.

També hi havien posat un safareig que, tan bon punt acabaven de rentar la roba, l'havien de pujar a estendre al tercer pis, on hi havia un terrat que, a l'hivern sovint es glaçava i a l'estiu, la Mariona, jugava amb les tietes perquè si estava fresc.

Des de la mateixa planta baixa i per les escales es pujava al primer pis, on hi havia el menjador, la cuina, una habitacó i un petit lavabo, de tal manera que aquelles velletes fortes com a roures, feien vida duran tot l'any en aquest nivell.

El següent tram d'escales duia a dues cambres més. Eren grans, i, la que destinaven a la nena tenia les parets pintades de color blau-cel; els mobles de fusta fosca contrastaven amb la paret i, amb les cortines i el cobrellit de ganxet blancs enlluernadors.

La casa era la primera d'un carrer que tocava a la Plaça Major, per això la nena hi podia anar sola i es trobava amb els amics que havia anat fent de cada estiu.
La plaça era quadrada amb arbres als quatre costats que feien ombra al bell mig i, al bon temps era lloc de reunió de la gent del poble. De mitja tarda en endavant s'anava omplint de persones que seien i feien rotllanes als bancs; parlaven de les seves coses, les dones portaven labors i hi passaven l'estona, cada una lluint el millor que sabia fer, i parlant, naturalment, les unes de les altres, dels del poble i dels forasters; les seves mirades de cua d'ull no perdien res ni ningú que passés per la plaça. Els homes es quedaven sota els porxos on hi havia l'únic cafè del poble. Ells, trafiquejaven de les seves collites, parlaven d'eines i esperaven l'hora d'anar cap a casa a sopar.

L'ajuntament era al'altre costat de la plaça. La portalada era maca i senyorial, però la nena no hi havia entrat mai.

I en un costat apartat hi havia un racó encisador, on es trovaben els amics. Era l'antic abeurador; allí els rebesavis hi duien els animals a beure i, ara les fonts que, seguien rajant, donaven un caire màgic a aquell indret. Les parets eren blocs de pedres i, degut a la humitat, tenien herbes entremig que els donava un aire salvatgement enjardinat. Les rames dels arbres penjaven gairebé a tocar de terra.

Aquell era el punt de juguesca de la canalla, de xipollejar amb l'aigua fins a arribar a casa completament xops, amb la corresponent reprimenda que els esperava. Era el lloc pels secrets entre les nenes, pels tiraxines dels nens, per les brivallades dels nois en fer-se més grans, per adonar-se'n que els nens i les nenes es miraven diferent, per fer uns primer descobriments,  per xiuxiuejar que aquella nena forastera que venia cada estiu, cridava l'atenció del nens a mesura que s'anaven fent grans. No tenien més de deu anys.

Prop d'allí hi havia un forn on les tietes feien anar a la Mariona a buscar el pa, i li deixaven que comprés un panet de viena que es menjava per beranar, amb xocolata.
Els fornes tenien dos fills, un noi gran que també treballava de forner i un noiet que era d'una edat propera a la de la Mariona i, que els estius també el feien ajudar a la botiga. Quan plegava, es trobaven tots al racó de l'abeurador i passaven la resta de la tarda.

A la Mariona li agradava anar a buscar el pa, perquè era la manera que veia a en Carles, sense les altres nenes pel mig. I semblava que a ell també li agradava; era l'únic moment que es creuaven dues paraules, perquè ni l'un ni l'altre sabia ben bé que s'havien de dir. Peró la mirada fresca i tendre d'aquells preadoslescents ho expressava tot.

Un dia, la Mariona va arribar a l'abeurador i les nenes encara no hi eren, només hi havia en Carles i un altre company. En Carles li va dir quelcom a cau d'orella a l'amic i aquell va agafar la vella bicicleta i va marxar sense dir res.

La Mariona seia a la cornisa de pedra observant els nois i esperant a les amigues. Sense que ella se n'adonés, en Carles, va arrencar una flor de les que sortien entre les herbes de les pedres i, vergonyós i enrojolat es va acostar a la Mariona i li va donar aquella flor sense nom que, ella va acceptar sorpresa i complaguda. No ho va dubtar ni un moment, aquell primer detall, aquella primera flor, aquell primer tresor, bé valia un innocent petó a la galta d'en Carles.

Recepta per dilluns a la nit

RECEPTA PER DILLUNS A LA NIT:

Ingredient principal:
Sentir-te molt bé amb tu mateixa.

Altres ingredients:
Una peça de roba amb la qual et trobis fantàstica (no calen lluentons),
Unes sabates amb una mica de taló,
Color als llavis,
El cabell acuradament despentinat.

Preparació:
Mira picardiosament al teu home,
posa't davant el televisor i baixa el volum,
li somrius com el que no vol la cosa,
amb el comandament que portes amagat posa la música,
t'hi acostes anant seguint el compàs com només tu saps fer,
li allargues la mà i,
la nit serà teva.

Moments especials

Podia ser un dia qualsevol, migdia, tarda o vespre. Quan ella tornava després del treball, o de tenir cura dels pares, ja molt grans, es trobava el seu home que l'esperava. Ja fos a casa, o bé on ella havia anat, per tal de descansar-la de la càrrega diària.
Malgrat no ser un home que compartia les tasques de la llar, sí que era el seu suport, sempre al seu costat, el seu puntal, la seva alegria en dies durs durant els ultims anys.
Ell no perdia el somriure, ni les ganes de fer-la riure a ella i, no obstant alguns cops cansada, també reconeixia que en el fons agraïa i fins i tot esperava aquests moments divertits i que només la complicitat de la parella podia fer especials.

Tampoc coincidien en el gust pel tipus de música, però això no era obstacle perquè a ella li resultés tan graciós que, fins i tot cantussejava aquelles velles cançons, estant els dos, o quan es reunien amb els amics.

Amb les noves tecnologies, ella buscava versions actualitzades que li guardava en un arxiu i que ell, home que volia estar al dia, li agradaven tant com les originals, o si més no, pel fet de veure a la seva dona alegre i el més importat per la parella que, entre ells trobaven l'equilibri que harmonitzava la quotidianitat diària.

Aquell dia, només en posar la clau al pany, ell ja li va agafar les bosses que duia de la compra i en un no res les va deixar a la cuina. Tenia posat l'arxiu de música que un bon aparell feia que ressonés agradablement. Sense ni tan sols deixar que es tragués la jaqueta ni canviar-se de roba, va pujar el volum.
La mà dreta d'ell a la cintura d'ella, l'esquerra d'ella al coll d'ell, i les altres dues entrecreuades. La feia seguir al ritme de la musica, ara cap al passadís, ara cap a la cuina, cap el saló, tornaven a giravoltar i finalment la guiava cap el dormitori, mentre la cançó es repetia un cop i un altre; el cas era no deixar aquell ritme, no deixar de somriure, no dir res i, dir-ho tot amb la mirada.

Amb una sola mà ella li desfeia el botons de la camisa, ell li treia les mànigues del jersei, ella li desfeia el cinturó, ell li baixava la cremallera i la faldilla queia a terra, i no deixaven de seguir el compàs; les mans de l'un acariciaven plàcidament la pell de l'altre que s'esborronava, fins ni sentir la melodia que seguia repetint; només ells dos, els seus somriures i els seus secrets.

Els colors de la nit

Absorta entre milers de pensaments, de projectes, d'il·lusions,
entre milers de dolços records i,
milers de lectures delerosa de gaudir,
havia deixat, que no oblidat, el seu bloc.

I anit es retrobaren, ella plena i, el bloc en blanc.

Els dits volien saltironejar pel teclat com dits d'infant en una nova descoberta,

lliscant per damunt com un cuc de seda en teixir cada fil,
guarnint-lo com filigrana de plata,
enllaçant mots que duia a l'ànima i no volien sortir.

Qui sap si s'havia perdut entre paraules que no duien enlloc,
o qui sap si buscava encadenar mots bells i nous;
no calia que fossin profunds ni sublims,
ni que filosofessin de la vida,
que la vida era per viure-la.
Amb ferma decisió va començar a teixir un brodat de paraules senzilles,
entenedores, insinuants i sensuals que, li brollaven no sabia ben bé d'on,
però sí que sabia que nodrien la seva ànima.

I amb aquelles paraules podia transmetre l'olor de la terra mullada en acabar de plorure,
sabia que podia dur l'escalfor del sol en escolar-se en mig dels núvols,
el cruixit en trepitjar la pinassa,
el murmuri de les onades en topar cada cop que s'apropaven a la sorra,
ones rases, ones embravides,
ones que elegantment ballaven, que anaven i venien;
podia pintar de colors la foscor de la nit i,

dur el bufar del vent a qui el volgués escoltar.

Mirada de sis anys

1960, la mirada il·lusionada i sempre expectant d'una nena de sis anys, veia com aquells dies de festa a l'escola, els grans preparaven una altra festa, una festa que tenia quelcom de trista. La mare i les àvies es posaven els millors vestits jaqueta i mantellines de color negre, el pare també el traje més nou, la camisa blanca i corbata negra i tots amb les sabates ben enllustrades.

A la Mariona li posaven el vestit i les sabates que havia estrenat el diumenge abans, un dia assolellat, alegre; ella brandava un palmó que li havia regalat la padrina. Li agradava que fos ben alt i, la mare li guarnia amb un llaç.

Aquell dia, la mare, li va posar damunt el vestit nou un abriguet, perquè tornarien tard a casa i cap al vespre podia refrescar una mica.
Van anar a la Prioral; el capellà parlava d'unes coses que ella no entenia. Les imatges de l'esglèsia, excepte un Crist crucificat, estaven tapades amb uns draps morats. Tot plegat li feia una mica de por, però els pares li havien ensenyat que una bona nena havia d'estar atenta i escoltar el que deia el capellà i que, quan seria gran, ja ho entendria.

La nena esperava que acabessin aquelles hores a l'esglèsia, perquè fora veuria desfilar uns homes amb capes vermelles, cascs i armadures daurades i lluentes, i que duien unes llances que picaven molt fort a terra mentre marcaven el pas. El pare li havia explicat que eren els armats i que representaven uns soldats romans.
La seva ment infantil intentava entendre el desplegament de gent que desfilava pels carrers; uns soldats romans, seguits de fileres d'altres persones que duien túniques llargues i caputxes que els hi tapaven la cara i només veia els ulls i, anaven en grups de diferents colors que, acompanyaven imatges que entre uns quants transportaven al coll.

Des dels recents estrenats sis anys havia quedat fascinada pels vestits dels armats, pel seu pas a compassat; un capità al davant els manava i els guiava i, el soroll de les llances en picar al terra, li ressonaria durant dies al cap.
En arribar a casa va agafar una escombra de la mare que, va posar de cap per avall, i va començat a imitar el pas dels soldats pel passadís, davant el somriure dels pares i els avis.
Els hi va dir que, quan seria gran, ella faria d'armat.

Però la Mariona va tenir un desengany quan va saber que les nenes no podien ser armats.

Vulnerable

Hi havia quelcom que no sabia explicar com podia haver succeït,
ella, una dona que vivia el present,
dedicada al que més l'entussiasmava que era viure lliurement,
sense lligams, una dona actual, culta, segura d'ella mateixa,
amb un domini del seu treball que la feia quasi invulnerable,
alhora que era sensible als seus sentiments més íntims,
vers als de qui estimava,
vers als patiments socials,
que gaudia amb el seus hobbies,
amb la lectura, amb un silenci,
amb un cafè amb les amigues,
passejant sola o acompanyada,
amb el somriure de l'ésser més estimat ...
i un dia va pensar que sense adonar-se'n, des de feia temps, no sabia quant,
que mirava i tornava a mirar aquella fotografia.

No el coneixia, va ser llegint la invitació que havia rebut de la biblioteca,
de la propera presentació que es faria d'un llibre, l'autor del qual li va recordar
aquell noi de l'Institut.
No n'havia sabut mai el nom, era uns cursos més gran que ella,
i aleshores no ho va comentar mai en cap amiga.
Van acabar el batxillerat de l'època,
i cada u va seguir el seus estudis, la seva vida,
i el temps va esborrar aquella anècdota adolescent.

Si més no, quelcom devia quedar molt endins.
En veure la fotografia que acompanyava la contraportada del llibre,
li va fer un salt el cor, havia de ser ell.
Havien passat els anys, però hi ha coses que no passen,
malgrat sigui la manera com mirava la càmera.
La seva alçada el delatava.
Mantenia aquell aire d'estudiant, ara acuradament desgarbat,
acuradament bohemi,
si més no, veia que la seva trajectòria havia sigut molt interessant,
semblava una vida molt viscuda,
i que ell n'estava molt segur d'aquella imatge.

Des d'aquell dia, no podia fer altra cosa que mirar la invitació ...

s'havia afeblit la seva invulnerabilitat.
havia tornat a l'adolescència, a aquell noi que secretament havia desitjat.
Com podria assistir a aquella presentació?
ella, aquella dona lliure, segura i sense lligams.
Podria tan sols apropar-s'hi a felicitar-lo?,
malgrat l'ànsia de sentir el frec de la seva mà que imaginava ferma.

Pensava tot el que podien haver acariciat aquelles mans,
pensava que potser la podien haver acariciat a ella,
imaginava viatges a països llunyans, trobades furtives,
robades a un temps que no retrobaria,
però que ara podia començar,
i la seva ment bullia de projectes,
el seu cos bullia de desig,
 mentre esperava el dia de l'acte a la biblioteca.

Enyorança

Enyorança de vida viscuda intensament,
de vida robada per la mateixa vida,
enyorança de complicitat, de secrets ...
de nits embolcallades de silencis estimats, buscats i trobats ...
de sentir els teus llavis tant a prop dels meus,
com el primer dia, com la primera vegada ...

Enyorança d'ahir, d'un passat que no pot tornar,
que només tu i jo ens hem endut,
d'una vida que se'ns ha quedat curta,
impossible d'oblidar,
que no vull oblidar ...
d'una vida que recomenço dia a dia ...

Enyorança de les teves mans eixugant les meves llàgrimes,
acariciant la meva pell ...

Retall del meu diari d'abord (I)

9 de juliol de 2013, primera etapa cap a Vietnam,
no és només un viatge d'estiu, és un viatge buscant uns somriures, una alegria, fins fa poc negades, 

és buscar un punt de partida, un recomençament,
 i així va ser ...
però ara no és el moment,
ara estic rellegint i transcrivint un retall de les meves anotacions durant els vols, que, tot i la fascinació de volar, quan tens tantes hores per endavant busques la manera que es facin el més lleugeres possible.
Fins ara tot sobre el que estava previst, les estones prèvies a l'aeroport,
els tràmits pertinents per embarcar ...
 Viatgem en classe turista, tenim un pressupost a controlar d'ara en endavant.

Després de quatre hores volant, una pel·licula (Efectos secundarios), la que vaig triar, i bona part del llibre que duia, entre d'altres, (La veritat sobre el cas Harry Quebert) la gent ja es comença a moure, estirar les cames, anar al lavabo ...

Ens contorsionem entre passadissos estrets, entre peus i bosses que sobresurten, malgrat l'amplitud d'un boeing.

Són 2/4 de 6 de la tarda i ja ens porten el sopar. Havíem sortit a les 4 de Barcelona. Nosaltres demanem que ens el reservin per més tard, feia molt poca estona que ens havien donat un pica-pica, que encara teníem al paladar.

La majoria tenim les finestres tancades, però de tant en tant les obrim per veure la llum del dia, malgrat que el sol es va apagant més rapidament del que m'esperava.
Jugo mentalment al càlcul del canvi d'horari, de moment no m'he canviat l'hora del rellotge, i ni ho faré durant molts dies ...
mantenia l'hora de casa i fàcilment em situava a l'hora local, allà on em trobava. Potser si algú ho analitzes voldria dir quelcom, el fet de no deixar enrere les meves arrels per molt lluny que sigui de casa.

10 de Juliol de 2013, hem fet transfer a Doha. Són les 12 de la nit, hora local, les 7 de la tarda a Reus.

 Quina calor!, potser per això era tant important el trànsit aeri que hi havia a aquella hora,
 possiblement sigui un dels motius de que les sortides d'origen siguin de dia, per a poder canviar la destinació a Qatar de nit, perquè la calor del dia ha de ser molt forta...

... milers de passatgers de diferents nacionalitats, races, colors, étnies ...

Quan baixem de l'avió notem com foc a l'asfalt de la pista,
tenim un llarg trajecte fins la terminal que fem amb autobús,
tots passen a unes velocitats increíbles per la immensa planura de l'aeroport, pistes, carreteres, edificis baixos,
 sense més horitzó que cel i res ...
el control del temps és molt important per enllaçar els diferents avions ...

Malgrat les presses els qatarians són amables,
aquells homes alts, de pell bruna, ulls foscos i penetrants, vestits amb túnica blanca i turbant o dishdasha, ens ajuden ...
... una mà fosca i ferma, en mig de la blancor del vestit i dels focus enlluernadors de l'aeroport, m'ajuda a baixar del autobús i agafar la bossa de mà, fins l'entrada de portes corredores ...
amb un somriure ens diem goog mornning ...

Amb el temps molt just i llargues cues, embarquem en un altre boeing direcció Hanoi, aquesta vegada amb escala tècnica a Bangkok, és a dir, sense baixar de l'avió.

Crec que he aconseguit dormir dues hores i mitja, i ara el cansament es comença a notar. Només queden quatre hores per arribar a Hanoi.

Finalment, a les 15:00h, hora local, del 10 de juliol, arribem a Hanoi.
I malgrat el cansament, somriem ...
somriem ... ens abracem ... fins i tot s'humitegen els ulls ...
ganes d'obrir els braços per abastar la llibertat d'haver arribat on hem volgut ...

... no entenem un sol cartell de l'aeroport, tots són escrits en vietnamita,
 cap amb anglès ni en francès, que hauria pogut ser d'esperar donada l'ocupació colonial francesa ...

A partir d'aquí, interminables anèctodes per passar la duana i trepitjar finalment el país tant esperat ...

... però per això tinc, que seguint rellegint el meu diari d'abord.

Insomni

Ja queda poc perquè soni el despertador, i les nits en blanc es repeteixen,

 dia rere dia, nit rere nit,
un cop i un altre ...
ja queda poc perquè un nou dia comenci, quan jo encara no he acabat el d'ahir,
el que sempre segueix, el que no s'acaba mai,
el que no em deix descansar ...

És en va el meu somni de cada nit ...

com si hagués perdut el raonament,

espero anhelant la foscor, quan el dia se'n va,
les llums, la gent, tot al meu voltant es retira i torno al meu silenci, a la meva solitud ...

a la meva, a la nostra intimitat,
i et busco en la foscor, i espero la teva abraçada ...

... tanco els ulls i t'imagino al meu costat,
sento les teves mans com picardiosa i descaradament van palpant el meu cos,
i les meves el teu,
els nostres cossos freguen l'un amb l'altra,
riem perquè sabem el que vindrà,
i parlem amb veu baixa, xiuxiueigem per allargar el moment,
parlem de les nostres vivències,
ens complaem recordant anècdotes mentre vas passant els teus llavis pel meu cos,
mentre amb els meus busco els nostres més íntims secrets ...
m'enretires els cabells que tant t'agraden,

i que deliberadament deixo que freguin la teva cara,

enretires els llençols entre els que hem quedat embolcallats,
i ens fonem com tantes vegades, i sempre diferent de l'anterior ...

... i allargo els braços, i estiro les cames ...
i l'altre costat de llit és buit ...
si més no la meva ànima és plena,
plena d'amor, plena de somriures, plena de tu ...

i com si d'un mirall és tractés,
et miro i des de l'altra costat em piques l'ullet,
em poso un dels teus pijames i espero que soni el despertador.

Mil·límetre a mil·límetre

He tornat a aquell antic hotel de la Rue de l'Université.
La recepció del hall segueix al mateix lloc, l'ascensor, ara restaurat,
 manté les portes de fusta i vidres, envoltat de les reixes que deixaven veure fins a la porta giratòria, cada cop que s'enfilava, i quan baixàvem amb la il·lusió de sortir a descobrir carrers, llibreries, galeries, cafès ...

... petits restaurants, on ens endinsàvem i buscàvem una taula en un racó 

per a gaudir de la deliciosa cuina francesa, d'un bon vi,
de les nostres converses, mirades, de romàntics silencis on haurien sobrat les paraules ...

... no ens calia cap luxe, el nostre luxe era compartir cada moment junts,

 fer-nos nostre cada racó de la ciutat, 

com si mai ningú ho hagués fet ...

Asseguda al balcó de l'habitació en un balancí de vímet ple de coixins, contemplo la nit estelada i freda embolcallada amb una suau manta de caixmir, 

sento a la llunyania el brunzit de la ciutat, que no dorm, 

que a tota hora és plena de vida ...

Sense escoltar, m'acompanya la música que tinc posada a l'habitació
i em deixo anar als meus sentiments,
als meus sentits,
als nostres sentits ...

Sento com en mig de la foscor t'acostes ...

et delata el teu aroma, i, com si no me n'adonés, deixo que vinguis,
que m'agafis la mà i em facis aixecar del balancí ...
la manta cau a terra, però no tinc fred ...
m'abraces i em fas seguir el compàs de la música,
les nostres passes, més que un ball, el que fan és arremolinar-nos cada cop més i més junts

 i sentir cada múscul, cada membre i fondre'ns l'un en l'altra ...

i així, lentament, ens endinsem a l'habitació ...

ens anem desfent de la roba, primer una peça, després una altra

fins a quedar els nostres cossos nus, perfilats per la llum que entra,

 des de la nit de la ciutat ...

Noto com la teva pell s'esborrona quan subtil i intencionadament passo les meves mans pel teu cos,
per cada plec i racó que sé que t'agrada,
quan els meus llavis recorren mil·límetre a mil·límetre al meu estimat,
quan els teus llavis recorren cada mil·límetre del meu cos ...

Octubre

L’estiu es resisteix a deixar entrar la tardor,
de dia la calor i la humitat carreguen l’ambient,
i esperant la fresca del capvespre, es posa la roba d’esport i surt a caminar.

Son les 7 de la tarda, sempre hi ha qui camina, corre, va amb bicicleta
 pel passeig que voreja la platja … 

naturalment en aquestes dates molt més tranquil·les 

i amb menys gent que a la primavera o estiu. 

Ja no s’hi veuen aquells cossos musculats, brillant al sol amarats de suor,
 ara ja tornen a ser al gimnàs a remodelar-se novament després de la laxitud  de l’estiu.
Ara ha canviat el perfil del caminant, persones grans, famílies amb criatures, la majoria d’altres nacionalitats …

Avui deix el passeig i es posa a caminar vora l’aigua,
amb l’alentiment que comporta la petjada a la sorra.
La sorprèn gratament la frescor i les onades que colpeixen amb força els seus peus.
 El cel gris i plomós contraresta amb l’escuma blanca de les onades de la vora.

Durant molta estona no havia tingut altra companyia que una parella que caminava més endavant acompanyats i enjogassats amb un gos …
seguint amb el seu pas els avança,
 i en endavant, a la llunyania tant sols veu unes figures que, fins i tot no distingeix si van o venen.

La vista no abastava la immensitat de platja i mar que deixava endarrere, només dibuixat pel perfil de la badia que com un llapis afilat marcava la seva costa al mapa… que donava forma a una petita part de Mediterrani …
 aigua, llum, calor, color …

Aquelles figures que havia vist, cada cop eren més a prop …

passejaven tranquil·lament, algun cop es paraven, s’abraçaven,
es tornaven a deixar, una empenyia l’altra, una estirava la mà de l’altra i la feia apropar,
 i els cossos es fonien formant una sola figura …

… va arribar el punt en que ella i les figures van coincidir en mig de kilòmetres de platja solitària,
va ser un instant, el suficient per a despertar fins la cèl·lula més adormida del seu cos …

Dues precioses adolescents, altes i primes ...

duien samarretes i texans arremangats a les cames perquè s’esquitxaven amb l’aigua del mar …

… la suau brisa de les 7, havia canviat a vent de llevant i feia que els cabells de les noies d’un ros quasi blanc s’enlairessin dansant al ritme que els marcava l’aire.
Una, els portava lligats en una cua que es desfeia,
i per un moment va aturar a l’altra que els duia solts,
 i en un instant li va posar el fulard al voltant del coll,
lligat amb la gràcia i elegància que només pot fer qui té màgia i art en els moviments …
 li va fer la senyal que és quedés en aquell lloc,
 i seguint amb un delicat moviment, com si ben bé esdevingués una figura de ballet clàssic, va anar lliscant les seves llargues cames i retallant la sorra al voltant de la noia del fulard, que va quedar dins el dibuix d’aquell cor que l’altra li havia fet al seu voltant …

i en acabar, va saltar per no desdibuixar el cor,
 i les dues dins, es fan fondre en el més apassionat i sensual petó que les aquelles  adolescents podien experimentar.

Ella, va seguir el seu camí per la platja, immersa en el seus pensaments i amb un somriure plaent …

El joc de la cremallera

Esperem amb ansia el divendres al vespre, després d'una setmana intensa.

Ens agrada sortir sols o trobar-nos amb els amics,

fer un sopar lleuger, prendre una copa, una conversa distesa a la tranquil.litat del club, bona musica de fons, algun conegut que s'afegeix i s'allarga l'estona fins a l'hora de tornar a casa.

Tens preparada la teva roba elegantment informal que tant t'agrada,

aquest sempre resulta un moment de somriures,

no ens posem d'acord amb la camisa que et posaràs,

 i, com sempre, me la fas triar a mi, al cap i a la fi, dius, has de fer el que jo digui, però els dos sabem que és el joc a què em fas jugar, i, secretament, he de dir que m'agrada aquesta petita complicitat.

Començo a pensar el que em posaré al vespre i el dia sembla menys feixuc ...

als dos ens agrada aquesta estona d'anades i vingudes entre el lavabo, el vestidor, el dormitori, petites corredisses per casa, per no fer tard,

calaixos oberts, cremes, colònies, maquillatge ..., 

em miro, em sento bé, em sento atractiva, els cabells acuradament despentinats ...

i em poso el vestit que tenia a punt ...

però ... necessito el teu ajut,

m'has de pujar la cremallera, amor, et dic ...

el vestit és obert, l'esquena nua i les teves mans que a poc a poc em fan sentir el cruixit de la cremallera com s'enfila esquena amunt,

però ara la partida és meva, t'has deixat guanyar en el meu joc de la seducció... 

... avui no sortirem a sopar.