De fil blanc

No era fàcil tirar una família endavant després de la guerra, 
i no només immediatament acabada, 

sino els anys que van venir,
no cal recordar un trist passat,
famílies desfetes, estalvis que s’havien perdut, restriccions de tota mena ...
malauradament una part de la nostra història.

La casa era senzilla, molt senzilla, però extraordinàriament neta i endreçada.
La mare era una persona molt polida per la casa
 i molt pulcre per la seva feina.

Era modista de blanc,
quan va acabar el col·legi havia anat durant uns anys a aprendre a brodar a una modista de renom, cosa que en aquell moment era tenir una formació pel futur.
El seus treballs una meravella,
com cuidava cada detall,
sempre deia que els brodats havien de quedar igual de l’indret que del revés.

Els sous eren minsos, i calia contribuir en tot el que calgués i poder donar estudis als fills.
Per això la mare havia de brodar fins ben entrada la nit,
 perquè a més del que cosia a les cases de les senyores riques,
 a les nits seguia brodant ...
moltes vegades amb un fil de llum per no molestar a la resta de la família,
que ja eren a dormir.
Algun cop, quan la Mariona es despertava, sense saber ben bé quina hora era,
 i veia la llum encesa al menjador,
sentia com la mare seguia brodant, amb la ràdio,  molt fluixet, que l’acompanyava ...
s’aixecava i poc a poc, sense fer soroll,
descalça i de puntetes anava fins a la mare,
s’amanyagava a la seva falda,
i li feia deixar per uns moments el tambor, la roba, els fils ...
 la Mariona l’abraçava i la mare la duia a coll,
 i altra vegada la deixava al llit,
quasi bé no s’havia despertat...
el seu caliu,  l’olor de roba nova, de fil blanc,
 la reconfortava, era com un bàlsam i es tornava a quedar plàcidament adormida.

 La mare tornava a la feina i la Mariona sabia que sempre era allí,
davant el tambor, resseguint els dibuixos que ella mateixa havia fet, amb una tinta i plumilla especials per la roba.
Per la nena, aquelles plumilles, eren joguines prohibides, no les podia tocar,
per la mare era una eina de treball. 
A la Mariona la tenien fascinada, alineades dins el plumier de fusta i el tinter ben tancat ...
la mare posava una miqueta de tinta en un platet molt petit, blanc, de porcellana,
i amb molt de compte, només tocava la tinta amb la punta de la plumilla 
i dibuixava a la roba les lletres, flors, fulles i altres motius que després brodaria.
Tenia molta cura de no sortir de la ralla que marcava el dibuix ...

En el silenci de la nit fins hi tot podia sentir com la mare feina anar l’agulla,

 el cap cot damunt el tambor, la mà dreta damunt, i l'esquerrra a sota,
 i els dits d’una manera màgica clavaven l’agulla, ara cap dalt, ara cap baix,
hora rere hora,
 amb la ràdio engegada, com a únic luxe que,
sempre l’acompanyava.

Era feliç, li agradava escoltar les noticies, i la musica que posaven a aquelles hores, 
la feia somniar amb un vestit nou que és faria ...
que aniria a la revetlla de la festa major amb el seu home,
l’únic premi que és podien permetre ...
farien molt goig els dos ...