304

304 dies, 304 nits esperant ... 

una carícia, una paraula, un somriure, una broma ...

i no arriben, i no tornaran ...

i hi ets, i tant que hi ets,

 i se que m'escoltes i em somrius, i m'acaricies ...

però sóc humana,

em manca la teva veu, malgrat que la sento,

em manca el teu abraç, malgrat que el noto,
em manquen els teus petons,

em manquen els teus braços ferms quan m'agafes ben fort, 

quan senzillament m'agafes les mans, perquè ens agrada tenir-les encreuades,

em manca el teu somriure, la teva mirada picardiosa ...

sabies que em feies riure només com em miraves, 

com em picaves l'ullet ...

com t'agradava fer-te l'interessant !,
com t'agradava fer-me bromes amb aquell gest tan publicitari,

i com rèiem plegats ! ...

i rèiem perquè ni tu ni jo tenien aquella bellesa fictícia,

 la nostra anava molt més enllà ...

la nostra complicitat anava molt més enllà, i hi segueix anant,

i el meu esguard no deix que s'esborri, ni és dissolgui,

ben al contrari, cada dia, cada nit l'alimento perquè segueixi creixen fins que les meves forces defalleixin i s'apaguin ...

i seguiré esperant dia rere dia, nit rere nit, 

i seguiré alimentant-me amb les nostres imatges,

les nostres carícies,

els nostres somriures ...