Desembre 1972

L'Anna tenia el ple convenciment que li proporcionaven els 19 anys, d'haver assolit la total independència, quan en realitat no era pas així. Estudiava i vivia a casa els pares, si més no, l'arrogància de qui arriba a la majoria d'edat, la rebel·lia de l'època que aleshores estava de moda, la ingenuïtat de qui creu que el món és seu, havia fet que dugués un ritme de vida impropi i imprudent.

A pesar de què en el fons sabia que no era el més adient, seguia endavant convençuda que el seu tarannà trencava els motlles que la societat imposava.
Les seves amigues estudiaven obedientment el que els pares els aconsellaven, o el que, poques, havien escollit.
I d'aquesta manera no pertanyia a cap món. El que, ara, en diriem a cap tribu urbana o no, ni enlloc. No era una bona estudiant, ni de familia adinerada i cap d'aquests dos factors l'afavoria. Per la qual cosa, va optar per saltar-se tots els protocols i tirar pel camí del mig, en plena solitud, seguint només els seus propis instints.

A aquesta edat va patir l'assetjament sexual per part d'una religiosa, professora d'on ella estudiava. Aquest fet es va anar repetint durant el curs 1972/1973. Evitava coincidir amb aquella dona, cosa gairebé impossible donat que també era la cap d'estudis i que era del tot inútil comentar-ho a les noies del curs. Ningú la creuria. I mai va gosar comentar-ho als pares, de fortes conviccions catòliques i morals, el que feia que, a part de ser un tema tabú, haria resultat totalment increïble. Finalment, i al cap dels anys, els pares van morir desconeixen aquells fets i segurs que la rebel·lia de la noia, no era altra cosa que producte de la joventut.

Durant una guàrdia de la nit de cap d'any de 1972 al 1973, els fets es van agreujar. L'Anna havia quedat com a responsable de la planta general de dones de l'hospital. És a dir, una planta plena de llits i de malaltes que pertanyien als nivells més oblidats per la societat; prostitutes, indigents i velles abandonades per les families. Allí tan havia de curar les pústules més sagnants i purulentes d'ancianes mancades de l'alimentació i de la cura adient, com els vòmits i excrements incontrolats de prostitutes en fases terminals, de malalties que, aleshores, no teien nom; com, també havia d'emplenar els imformes pels metges que havien abandonat la guàrdia per assitir a les celebracions de la nit, amb els amics i que, segur, apareixarien de matinada, sense haver dormit ni haver-se canviat de roba, ni rentat la cara.

La noia anava d'un llit a l'altra, anotant constants, curant ferides, i quan no, cap al quartet d'infermeria, des d'on sentia els enraonaments alegres, sovint una mica massa, de les persones que passaven pel carrer.

En una d'aquestes estades a infermeria, per un moment es va sentir observada. A l'altra costat del taulell on disposaven tot l'instrumental clínic, hi havia palplantada la monja que la mirava amb un mig somriure, entre irònic i lasciu, si bé ella no entenia del tot.
L'Anna duia l'uniforme que pertocava per l'època; una bata i devantal blanc, mitges i bambes blanques i una còfia que, per la coqueteria pròpia de l'edat, no cobria ni molt menys els cabells; senzillament duia l'uniforme de la manera menys encotillat possible.

La monja va tancar la porta.
_ Descansa una mica, Anna, li va dir. Jo acabaré de natejar l'instrumental.

L'Anna es va asseure a un tamboret de rodes que era a prop del taulell. Les hores a la nit són llargues i cansades.

Sense gairebé adonar-se'n, les mans de la monja havien tret els clips que subjectaven els cabells i que van caure damunt les espatlles de la noia, i les mans d'aquella dona baixaven des del coll cap als pits que acariciava matusserament.
L'Ana va quedar astorada. No en sabia res d'aquest món, ni tan sols n'havia parlat mai amb ningú, ni a les classes tòriques. Aleshores no es parlava d'aquestes coses. No sabia ben bé que succeïa, només que sentia una angúnia que li anava pujant de l'estòmac cap a la gola. En un no res, l'altra mà d'aquella dona, pujava pel mig de les cuixes fins que li va estripar els pantis per la cintura, li va abaixar les calces, i uns dits humits li fregaven el pubis fins a arribar a penetrar a la vagina.
En aquell moment el vòmit va ser imminent i va anar a parar damunt l'uniforme de la monja que, va haver de veure fins al juny del 1973, quan va acabar el curs.

Galanteries

En sortir de la feina i abans d'anar cap a casa, ha passat per la verduleria.

Quan està cansada, no li ve de gust menjar massa, més aviat li abelleixen cosses lleugeres i fresques, tot i ser a ple hivern.

Com ocorre sovint, anem per a comprar quatre coses i acabem carregant el cistell. Doncs avui ha sigut una d'aquestes vegades. No s'havia endut cap bossa, per la qual cosa en diua tres de plàstic transparent i ben plenes.

Per sort era a prop de casa i amb una mica d'esforç hi arribaria fàcilment.

Per la vorera s'ha anat creuant amb persones que al migdia van i venen de pressa cap a casa. Ningú es fixa en ningú.

Sembla que, per darrera, s'apropa un home mentre observa les bosses que porta l'Anna. L'avança per l'esquerra i girant-se cap a ella,li diu somrient,

__Amb aquests colors que portes a la bossa, no en feria res, avui, de dinar a casa teva.

L'Anna es queda entre sorpresa i complaguda, a la vegada que no sap ben bé si prendre's-ho com una floreta o si desconfiar d'aquesta persona.

Ell que se n'adona li diu,

__Quina compra més sana que durs. Això sí que fa goig!

__Encara duren les bones intencions d'any nou; contesta ella.

Mentre caminen l'un al costat de l'altra, en un instant passen mil pel·lícules pel cap de l'Anna. Són unes passes escasses, però se li fan eternes.

Amb una sola mirada, s'adona que l'home fa prou patxoca. Sembla d'una edad com ara la seva. Ben arreglat, amb roba esportiva, vambes de marca, cabells una mica llargs i canosos, i la barba acuradament resurada "efecte tres dies". El seu somriure és captivador i ell ho sap.

Per un moment, l'Anna pensa que deu semblar una mica ximple, en no saber gairebé que contestar i seguir el pas, sense paraules.

Fa anys que els homes no diuen galanteries a les dones, al menys amb certa gràcia.

Si bé l'Anna no havia viscut l'època en que es solien fer aquests compliments, de més jove sí que n'hi havien dit algun i que, es va arribarr a definir com a masclista, però que, en un moment donat, et podien arrencar un somriure.

De tots es sabut que amb els anys, van esdevenir com a les grolleries més desagradables que podies sentir en passar pel carrer, fins que aquest costum, havia acabat per desaparèixer.

I durant el breu recorregut, a l'Anna li ve al cap allò de "a la taula i al llit, al primer crit".

Tot d'una li arriba altra cop la sang al cervell i quan veu que l'home segueix al seu costat, s'envalenteix per a desempallegar-se d'aquell personatge que, possiblement, no intenta res més que ser amable.

Amb això arriben a la porta del supermercat que té a tocar de casa. És la seva oportunitat,

__Bé, dinar de gust; diu l'Anna, amb la clara intenció d'entrar a la botiga, tot i que no havia de comprar res.

Però resulta que l'home també hi anava, i li diu,

__Jo també tinc que agafar unes coses d'aquí que sempre fan falta.

L'Anna nota com li pugen els colors a la cara, no per vergonya, sinó per ràbia per una situació que no duia enlloc més que al supermercat, i perquè no era capaç de treure's del cap lo de "la taula i el llit".

Quan són dins la botiga, l'home agafa un carret i s'acomiada de l'Anna amb un atent,

__Bon dia, ha sigut un plaer.

De casualitat, ella, duia les ulleres de sol i ell no es va poder adonar de la mirada que en tot moment l'hauria delatat. I tampoc tenia per costum parlar amb veu alta, perquè sinó s'hauria sentit com, mentre es reia d'ella mateixa deia, "que badoc ets".

Fa massa temps que ningú em diu res, pensa l'Anna.

15 de novembre-Crònica personal d'una setmana

Havien transcorregut més de 23 hores d'ençà que vàrem enlairar-nos en aquell Boeing a l'aeroport de El Prat, direcció Ho Chi Minh.

No resultava fàcil mantenir la impaciència. La seguretat que ens donava la planificació dels diversos vols que havíem d'agafar i les estades a diferents ciutats, no era, ni de bon tros, motiu suficient per a calmar el garbuix de sentiments que ens envaïen. 

Intentàvem distreure'ns observant els passatgers que trobaríem en aquest camí. En els llibres que ens acompanyaven. En una pel·lícula que no ens insteressava i, que no he aconseguit recordar ni el títol ni l'argument. O en aquell ajudant de vol d'aspecte indefinit i alhora impecable. M'entretenia pensant en com devia ser la seva vida.

Passar els controls d'entrada a Vietnam pot resultar una mica llarg i caòtic. Una manera d'evitar aquesta espera, és sol·licitar els serveis de qui et faci els tràmits a l'aeroport. Aquells nois s'escolen entre els centenars de passatgers que fan cua, i arriben als taulells dels duaners, segellen els visats i passaports i en un no res tens el tràmit resolt. Després arriba el protocolari estira-i-arronsa en el preu previament pactat. Per sort, nosaltres el teniem confirmat per e-mail. I va prevaler la cordialitat oriental.

Fora, la calor era sufocant i xafogosa. Només sortir al carrer la humitat va començar a impregnar-nos de cap a peus i les gotes de suor lliscaven per tot el cos. Aquesta sensació no ens era desconeguda, si més no l'acceptavem de bon grat, perquè era més fort el nostre anhel que cap entrebanc que se'ns presentés.

Ens esperava la Chi, la representant que ens duria a la destinació final i que era la que tramitaría una part de la llarga i complexa paperassa que ja venia preparada des de Barcelona.
Sol passar que les primeres impressions amb altres persones, condicionen d'una manera important la relació que hi podràs mantenir i, queda palès que, en aquest cas, no va ser la millor, malgrat la predisposició per ambdues parts.

A l'hotel la Chi ens va esperar per anar a menjar alguna cosa. No teniem gana però vam acceptar la companyia. En acabar, ens vam acomiadar i ens va donar raó de la persona que ens vindria a recollir al cap de poques hores. La Chi tenia pànic als avions i ella feria el viatge en autocar durant la nit.

Nosaltres a les 5 de la matinada agafàvem un vol intern. Erem a tocar del nostre somni.

L'àngel del Mekong

Fa sis mesos que et vaig abraçar per primera vegada,
tu no m'havies vist mai i jo no et volia espantar.

Una fotografia teva, ens havia arribat des de terres llunyanes,
els teus ulls innocents i espantats miraven la càmera, observant aquella gent que no coneixies, i en la teva angelical candidesa no sabies què passava ni qui t'esperava.
Del rostre, entre atemorit i trist, lliscava una llàgrima cara avall per les tendres galtetes que ens va traspassar el cor.

Els milers de kilòmetres no van ser distància suficient per estimar-te ni obstacle per anar-te a buscar.

I ens vam trobar.
Era un llogarret amagat enmig de grans extensions d'aigua, afluents del Mekong,
entre vegetació, arrossars i mísers conreus amb els quals, els habitants, dignament intentaven alimentar-se i sobreviure.
L'únic aixopluc que vas tenir des del primers dies de la teva vida i que comparties amb altres infants, companys de jocs, de plors i de rialles.

I aquelles voluntarioses noies que tenien cura de vosaltres, quan ningú n'havia pogut tenir.
Elles que us alimentaven, us rentaven i cuidaven tant com els era possible,
elles que no podien repartir tot l'amor que us mancava, i,
si més no, generosament us atenien a tots i cadascú de vosaltres.

Elles que sabien que el millor per a tu era la família que t'esperava,
elles que no van poder evitar llàgrimes quan ens vam acomiadar ...
elles, a qui sempre agrairem que t'ajudessin a seguir endavant on el destí t'havia dut.

Avui els teus ulls somriuen, alegres, plens de vida,
de tant d'amor que dónes, i tant d'amor que reps,
amor de la mare que t'estima i t'acarona,
que et guia i t'amanyaga i,
que plegats ompliu la vida de tendresa i estimació.

Les fotos de Nova York

D'un temps en ça la convivència entre el Joan i la Toia s'havia refredat fins arribar a converses i situacions força tenses.
Però malgrat això seguien junts per una qüestió purament econòmica.
A cap dels dos els hi convenia un divorci. Era més cómode mirar cap un altre costat i fer con si res.

Quan les coses anaven bé entre ells dos, cada estiu passaven unes agradables vacances a l'antic vaixell, recorrent zones de la mediterrània.
Amarraven a diferents ports on, segons l'atractiu i condicions dels clubs nàutics, les estades eren més o menys llargues.

A la darrera edició del Saló Nàutic i, després de temps de consultes i negociacions, en Joan i la Toia van canviar el seu vaixell per un de més nou.
Els aparells de navegació eren d'última generació, més gran, més potència, més facilitat de maniobra, i, a la Toia li agradava com estava decorat. D'un estic eclèctic i alhora minimalista.

L'antic iot era refugi durant els hiverns dels dinars que, cada dissabte feien el Joan i els seus millors amics. I de trobades, junt amb els altres dos matrimonis que, sovint es reunien amb qualsevol excusa.
També feien algun viatge plegats.
Hi havia una estreta amistat entre el Joan i la Toia, amb el Ramón i la Fina, i amb el Pere i la Mercè.

La Toia va organitzar un sopar amb els amics.
No els havien dit res de l'adquisició del nou vaixell, per donar-los una sorpresa, i els va dir que el motiu del sopar era per veure les fotos de Nova York.

El Ramón, que era un viatger ben avesat, hi havia anat més d'una vegada, tant de jove com amb la seva dona, la Fina, que no tenia ulls més que per al seu home.
Era l'esposa perfecte. Sempre a punt, sempre ben arreglada pel seu home; la casa, el dinar, el sopar, la roba, les camises planxadíssimes.
Quan ell deia anem, ella era allí, disposada i contenta de satisfer el més ínfim desig del marit.
I tot sigui dit, el Ramón era un xulo, i, secretament, entre tots es rumorejava de les banyes que li posava a la Fina, arran dels seus viatges de negocis que, per cert, darrerament li anaven força malament, però ho portaven molt ben dissimulat, com si no passes res. Duien el mateix ritme de vida, malgrat el que tots sabien.
En Ramón presumia de les reunions, convits i lloances que li feien alts càrrecs del seu gremi i que se'n creia mereixador.
Presumia d'allotjar-se als millors hotels i de haver estat als millors restaurants.
I la Fina, innocenment contenta, només parlava de lo treballador que era el seu marit. Per aixó li agradava tenir-ho tot perfecte quan ell arribava a casa, per oferir-li descans i confort.

El Pere i la Mercè, eren tot el contrari. Aquí qui duia el pantalons era la Mercè.
En Pere treballava al sector públic i la Mercè tenia un petit negoci que li rutllava força bé. A més li agradava seguir l'estat de l'economia i n'estava al corrent. Així feia les seves petites inversions que li donaven bons resultats.
El Pere anava dient amén a tot el que feia la Mercè, sense més ambició que anar a la feina i esperar que arribés l'hora de plegar.
 Mentre, la Mercè, una dona polifacètica i creativa, exposava les seves aquarel·les i ceràmiques. Dominava la cuina com ningú, amb una imaginació i facilitat sorprenents. Els seus plats sempre eren afalagats entre els amics.
Era ella qui organitzava els viatges que feien. Els hi duia el programa tan ben planejat que no calia mirar cap guia ni buscar cap alternativa.
També val a dir que això empipava molt especialmente al Joan que, per sistema, li agradava dur la contrària.

La Mercè que, també havia estat a Nova York amb el seu home, es va encarregar d'organitzar el viatge i de treure online les entrades per les visites que havia previst.

Transcorreguts els dies a la gran ciutat, i per acomiadar el viatge, l'últim dia van fer un sopar a un dels restaurants de l'hotel, a càrrec d'un cuiner de moda, i que la Mercè també havia reservat.
Després anirien a un club de jazz.

Però en acabat el sopar, el Joan li va dir a la Toia que havia begut una mica més del compte i que se n'anava a dormir, perquè l'endamà no volia passar un mal vol cap a Barcelona.
A la Toia no li va semblar estrany, perquè al seu home no li agradaven els avions i a més, a ella, li era igual que l'acompanyés o no la concert de jazz.

Quan estaven a punt d'agafar el taxi, la Fina, tota engalanada com anava, li va dir al seu estimat Ramón que tenia molt mal de cap.
-No t'estiguis per mi carinyet. Tu ves, que jo sé que t'agrada molt.

I el Ramón va marxar amb els altres.

L'endemà van tornar cap a Barceloan, amb el record i les anècdotes del viatge a Nova York.

Puntuals a l'hora que havien quedat, els amics van arribar fins l'amarrament on tenien el iot el Joan i la Toia.

Les dues parelles van quedar bocabadades quan van veure que el seus amics, com a bons amfitrions, els esperaven davant la passarel·la per ajudar-los a pujar al vaixell nou.
Tot van ser petons, felicitacions, copets a l'espatlla i abraçades.
Els homes parlaven de la tecnologia del iot i les dones anaven d'una estança a l'altra.
Així va passar l'estona fins que va arribar l'hora de seure a taula.

La Toia havia parat la taula molt acuradament i va disposar un individual davant de cadascú.

Cada individual era una fotografia en blanc i negre. I a cada imatge hi havia el seu home i la Fina, vistos des de diferents angles, dins de l'ascensor de l'hotel.
La posició de la parella era prou explicita.
Les seves cares quedaven mig amagades entre els cabells de la Fina i la inclinació del Joan cap el coll de la dona.
Al Joan se li veia clarament que duia el cinturó i els pantalons desfets perquè li queien una mica; la Fina que, estava recolzada a una de les parets de l'ascensor amb la faldilla ben arromengada, tenia una mà dins els pantalons del Joan i, amb l'altra l'abraçava pel coll, i una cama alçada i encreuada fins damunt la natja del Joan.

Amb el somriure irònic que carecteritzava a la Toia els va dir
-mireu quines fotos de Nova York-

Gerbera

L'endemà era el seu aniversari i aquest any el passaria sola i molt lluny de casa.

Acabada la seva carrera, post-graus i altres estudis que havia realitzat en diferents països, aquesta vegada el destí l'havia fet arribar fins al sud est asiàtic. Podia ser a qualsevol ciutat, però ara es trobava a Hanoi.

Hi havia bones perspectives quant a la innovació, tecnologia i disseny de nous teixits. Una industria emergent que començava a despuntar i a exportar nous creadors cap a mercats d'occident, interessats en les sedes i els seus tractaments per a les posteriors creacions d'alta costura. Creacions que es cotitzarien a l'alça entre els grans de les passarel·les, mentre en els precaris tallers vietnamites, milers de families subsistirien amb els minsos sous, després de llargues jornades de treball.

De moment, la noia s'havia instal·lat en un apartament a l'avinguda Hai Ba Trung, a la zona centre de la ciutat. L'edifici d'un estil colonial, havia sigut restaurat recentment i els apartaments eren espaiosos, moderns i dotats de bons electrodomèstics i altres serveis que feia que, el canvi de vida, no fos tan dur.

En les estades als diferents països on havia passat temporades, li agradava barrejar-se entre les persones natives, i intentava integrar-se en la mesura de les possibilitats que en alguns llocs li era permès i, ser part de la societat i de la cultura que l'envoltava. Vist des d'un caire egoista, era com una esponja absorbint tot el que el món li oferia.

I en aquest cas no era diferent, volia ser una més de la ciutat. Anava un cop i un altre al barri antic, anomenat "els 36 carrers". Caminava, ara pel carrer de la seda, ara pel del cuir, pel de la plata, els vímets, l'artesania, l'encens; sempre hi havia quelcom per a descobrir.
En deien 36 carrers, però amb els anys s'havien convertit en un laberint de centenars de carrerons on, cada metre, cada centímetre, era ple de gènere que els comerciants traginaven d'un lloc a l'altre, a peu, amb cyclos, amb bicicletes, motos, i, enmig d'aquest batibull d'anades i vingudes, gent que anava a peu, i els turistes badant pel mig del carrer, perquè les voreres havien desaparegut sota la diversitat de les mercaderies exposades i les motos aparcades.

L'esquivaven, els esquivava. El caos i les aromes l'absorbien tant en aquell món, que li semblava el seu propi.

Els baixos dels estrets i petits edificis vessaven de tot el que hom es pot imaginar. Entrava i sortia d'aquelles petites estances, mirant, buscant res i tot, qualsevol cosa li cridava l'atenció, parlava amb els venedors, la majoria amb l'amabilitat que caracteritza als vietnamites, i remenaven fins a les entranyes dels seus petits recambrons per a trobar el que els semblava que a la noia li podia interessar. I després venia l'inevitable i protocol·lari regateig. Sense aquest final, no hauria estat el mateix.

També és cert que de tant en tant, anava al supermercat que tenia molt a prop de l'apartament, i que era dels pocs on es trobava menjar i altres productes occidentals, per a sentir una mica les seves arrels.

Cap al vespre, i com la majoria de ciutadans de la capital i de l'heterogeneïtat de nacionalitats que hi habitaven, sortia a passejar pel llac Hoan Kiem. Hi havia dies que anava a córrer, d'altres s'asseia en un banc i sempre trobava algú al costat per a conversar; d'on era ella, d'on eren ells, del treball, de la família; eren unes converses que s'allargaven fins que decidien que era l'hora d'anar a sopar.

Aquell dia, després de donar el tomb al llac, es va aturar a la plaça en la que hi ha una gran estàtua de coure dedicada a l'emperador Ly Tahi To, al cap d'amunt d'unes escales, sempre guarnides amb flors.
Aquestes escales venen precedides per una gran esplanada, on actualment el joves skaters fan juguesques, assagen noves i arriscades piruetes que, la canalla vol imitar, i passen una estona quan surten de l'escola fins al capvespre, abans d'anar cap a casa.
Ella se'ls mirava asseguda en una de les escales. També s'havia trobat que alguna criatura s'hi apropava en cridar-li l'atenció pel fet de les seves faccions occidentals. Els hi agradava tocar els cabells rossos i arrissats de la noia i ella es deixava fer tantes fotos com li demanaven. Aquella canalla era molt afeccionada a fer-se "selfies". Els mòbils no paraven, en diuen de tota mena.

Amb uns patins amb llumetes es va apropar una nena d'uns dotze anys, alta, de cos fràgil i moviments esvelts, la pell delicada i els cabells llisos, negres i lluents, i es va asseure al seu costat. Diua una motxilla a l'esquena amb els llibres de l'escola. Com era habitual li va preguntar d'on era, i a poc a poc, van anar allargant una conversa que desprenia la il·lusió preadoslescent de qui vol fer grans coses a la vida. Parlaven de viatges, d'estudis, de la roba que duien, de les bambes, i així va ser com va sortir a la conversa que l'endemà era l'aniversari de la noia i que, malgrat estar molt a gust a la ciutat, es sentiria molt lluny de casa.

Sense dir res, la nena va somriure, es va aixecar i va marxar corrent amb els patins.
No havien transcorregut ni dos minuts, quan va veure que la nena tornava amb els seus patins lluminosos.
Altre cop es va asseure al seu costat i aquesta vegada li va allargar la mà. Li donava una gerbera que, segur que havia agafat de les flors de l'estàtua, quan no la veia ningú, i l'havia enganxat amb cinta adhesiva a un bastonet per a poder-la dur i perquè el tronc fos una mica més llarg.

- Si la guardes fins demà, no et sentiràs lluny de casa - li va dir la nena mentre li donava aquella flor.

Va ajuntar les mans al centre del pit, va inclinar el cap i amb un somriure es va acomiadar.


La noia es va quedar asseguda a l'escala, amb aquella bella i humil flor a la mà, un somrís als llavis i els ulls humits. Li va semblar el millor regal d'aniversari. 

L'americana

L’antiga Saigon sempre havia sigut una ciutat cosmopolita, malgrat la seva història, sovint tràgica. Però des de feia anys, el centre, era ple d’un ventall de cultures, si bé en cap moment havia perdut la seva originària orientalitat.

Al vespre, les grans avingudes bullien farcides de ciclos, motos, bicicletes, exagerades limusines, habitants de la ciutat que és movien frenètics d’un districte a l’altre, carregats amb els seus productes, o amb la família sencera damunt la moto. 

Com a única protecció duien una mascareta, i,  els ulls que ho observaven tot, guspirejaven somrients.

Els primers dies d’estada a la ciutat, havia tingut una intensa activitat laboral, sempre acompanyada amb els fabricants que ja havia contactat des d'aquí i que, des del moment que va aterrar, es van desfer amb les atencions pròpies del seu caràcter. 

S’ha de dir que són incansables, i també  que les llargues jornades, no podien ser més planeres. Ella  només s’havia de preocupar d'estar a punt a l’hora que havien quedat i la resta del dia centrar-se en la  intensa atenció per tot el que visitava a les fàbriques on la diuen, còmodament, d’una a l’altra.

Quedava fascinada amb les teles, sedes, fils, gasses, mouselines, estampats, dissenys avantguardistes i exòtics que veia i que estudiava per a properes col·leccions.

Una vegada enllestida la feina, es va prendre un dia pel seu compte,
malgrat fos assaborir el contrast entre el luxe exagerat i el contacte extraordinàriament humà de la gent, a peu de carrer.
Gent que treballava, menjava i dormia en els petits locals on tenien els seus negocis. No descansaven mai, sempre eren oberts. La família s’anava alternant, els homes, els fills, les dones, les àvies, les nenes ...
 Locals on es podia comprar vambes, fideus, o vestits. I si s'esqueia, t’oferien gratament un vol de fideus o de chicken.

Aquesta vegada la feina l’havia dut a un hotel històric, convertit en un gratacel del districte 1, a una de les principals avingudes.

 I abans de marxar van quedar per a fer el sopar de comiat a la terrassa de l’hotel.
Les vistes des d’allí eren extraordinàries.
La ciutat no dormia, milions de llumetes i cartells de neó t’hipnotitzaven miressis en la direcció que miressis.

Ella es va presentar, puntual, amb un sobri vestit negre sense mànigues, 

sabates de taló ben alt, només guarnida amb un extraordinari fulard,
 obsequi dels seus amfitrions i les úniques i significatives joies que sempre duia: l’aliança i la polsera.

Els cabells recollits deixaven ben clar la serena bellesa del seu rostre i l’elegància pròpia de qui li és innata.

El maitre la va acompanyar a la taula on l’esperaven.
 El fabricants es van aixecar per a rebre la dona que elegantment se’ls apropava.

 I es va adonar que hi havia una persona que no havia vist durant els dies que havia anat a les fàbriques.

Li van presentar com un nou dissenyador que s’estava creant un bon camí a la ciutat i ressò a la resta del país.

Va quedar fascinada per la bellesa d’aquelles faccions orientals, d’ulls ametllats. Pel color de la pell, per com duia els cabells llargs estudiadament mal recollits,   les mans ossades i com els dits llargs agafaven els palillos per a degustar l’exquisit sopar.

De cop es va posar a ploure, com acostuma a fer gairebé cada dia.

Malgrat les altes temperatures i que part de la terrassa era coberta,
la humitat de la pluja es va notar en un gest involuntari de la noia.

Aquell xicot de bellesa oriental, es va aixecar del seu lloc, i es va apropar fins on ella seia.
Li fa oferir la seva americana que, amablement va deixar que li cobris les seves espatlles.

L’orquestra que hi havia a la terrassa, seguia acompanyant el distés i deliciós sopar de l’última nit a la ciutat i, que acabava, encisada pel suau tacte d’una americana que mai es podria endur.

El primer tresor

Els pares havien de treballar estiu i hivern. Si la paraula vacances no entrava al seu vocabulari, això no era obstacle perquè es trenqués l'harmonia de casa.

Quan arribava l'estiu, la Mariona, passava uns dies al mas del avis i uns altres anava al poble del pare, on vivien unes tietes llunyanes que sempre rebien de molt bon grat a la nena.
Ella duia alegria a aquella casa antiga i molt austera. Es sentia volguda i benvinguda.

Dies abans que la nena arribés, les tietes que, malgrat no ser molt velles, en aquells temps les persones grans en tenien l'aspecte, començaven a preparar la casa que era senzilla però molt pulcre. Obrien finestres, rentaven cortines i preparaven l'habitació on dormiria. 

La casa tenia tres alçades. La planta baixa que era a l'àmbit del carrer, tenia una entrada gran i darrera d'una porta hi havia un espai d'una sola peça, fosc i fred, on temps enrere hi guardaven les collites. Ara, les tietes, ja no podien conrear les terres i allí només si guardava la llenya per la cuina i per l'estufa.

També hi havien posat un safareig que, tan bon punt acabaven de rentar la roba, l'havien de pujar a estendre al tercer pis, on hi havia un terrat que, a l'hivern sovint es glaçava i a l'estiu, la Mariona, jugava amb les tietes perquè si estava fresc.

Des de la mateixa planta baixa i per les escales es pujava al primer pis, on hi havia el menjador, la cuina, una habitacó i un petit lavabo, de tal manera que aquelles velletes fortes com a roures, feien vida duran tot l'any en aquest nivell.

El següent tram d'escales duia a dues cambres més. Eren grans, i, la que destinaven a la nena tenia les parets pintades de color blau-cel; els mobles de fusta fosca contrastaven amb la paret i, amb les cortines i el cobrellit de ganxet blancs enlluernadors.

La casa era la primera d'un carrer que tocava a la Plaça Major, per això la nena hi podia anar sola i es trobava amb els amics que havia anat fent de cada estiu.
La plaça era quadrada amb arbres als quatre costats que feien ombra al bell mig i, al bon temps era lloc de reunió de la gent del poble. De mitja tarda en endavant s'anava omplint de persones que seien i feien rotllanes als bancs; parlaven de les seves coses, les dones portaven labors i hi passaven l'estona, cada una lluint el millor que sabia fer, i parlant, naturalment, les unes de les altres, dels del poble i dels forasters; les seves mirades de cua d'ull no perdien res ni ningú que passés per la plaça. Els homes es quedaven sota els porxos on hi havia l'únic cafè del poble. Ells, trafiquejaven de les seves collites, parlaven d'eines i esperaven l'hora d'anar cap a casa a sopar.

L'ajuntament era al'altre costat de la plaça. La portalada era maca i senyorial, però la nena no hi havia entrat mai.

I en un costat apartat hi havia un racó encisador, on es trovaben els amics. Era l'antic abeurador; allí els rebesavis hi duien els animals a beure i, ara les fonts que, seguien rajant, donaven un caire màgic a aquell indret. Les parets eren blocs de pedres i, degut a la humitat, tenien herbes entremig que els donava un aire salvatgement enjardinat. Les rames dels arbres penjaven gairebé a tocar de terra.

Aquell era el punt de juguesca de la canalla, de xipollejar amb l'aigua fins a arribar a casa completament xops, amb la corresponent reprimenda que els esperava. Era el lloc pels secrets entre les nenes, pels tiraxines dels nens, per les brivallades dels nois en fer-se més grans, per adonar-se'n que els nens i les nenes es miraven diferent, per fer uns primer descobriments,  per xiuxiuejar que aquella nena forastera que venia cada estiu, cridava l'atenció del nens a mesura que s'anaven fent grans. No tenien més de deu anys.

Prop d'allí hi havia un forn on les tietes feien anar a la Mariona a buscar el pa, i li deixaven que comprés un panet de viena que es menjava per beranar, amb xocolata.
Els fornes tenien dos fills, un noi gran que també treballava de forner i un noiet que era d'una edat propera a la de la Mariona i, que els estius també el feien ajudar a la botiga. Quan plegava, es trobaven tots al racó de l'abeurador i passaven la resta de la tarda.

A la Mariona li agradava anar a buscar el pa, perquè era la manera que veia a en Carles, sense les altres nenes pel mig. I semblava que a ell també li agradava; era l'únic moment que es creuaven dues paraules, perquè ni l'un ni l'altre sabia ben bé que s'havien de dir. Peró la mirada fresca i tendre d'aquells preadoslescents ho expressava tot.

Un dia, la Mariona va arribar a l'abeurador i les nenes encara no hi eren, només hi havia en Carles i un altre company. En Carles li va dir quelcom a cau d'orella a l'amic i aquell va agafar la vella bicicleta i va marxar sense dir res.

La Mariona seia a la cornisa de pedra observant els nois i esperant a les amigues. Sense que ella se n'adonés, en Carles, va arrencar una flor de les que sortien entre les herbes de les pedres i, vergonyós i enrojolat es va acostar a la Mariona i li va donar aquella flor sense nom que, ella va acceptar sorpresa i complaguda. No ho va dubtar ni un moment, aquell primer detall, aquella primera flor, aquell primer tresor, bé valia un innocent petó a la galta d'en Carles.

Recepta per dilluns a la nit

RECEPTA PER DILLUNS A LA NIT:

Ingredient principal:
Sentir-te molt bé amb tu mateixa.

Altres ingredients:
Una peça de roba amb la qual et trobis fantàstica (no calen lluentons),
Unes sabates amb una mica de taló,
Color als llavis,
El cabell acuradament despentinat.

Preparació:
Mira picardiosament al teu home,
posa't davant el televisor i baixa el volum,
li somrius com el que no vol la cosa,
amb el comandament que portes amagat posa la música,
t'hi acostes anant seguint el compàs com només tu saps fer,
li allargues la mà i,
la nit serà teva.

Moments especials

Podia ser un dia qualsevol, migdia, tarda o vespre. Quan ella tornava després del treball, o de tenir cura dels pares, ja molt grans, es trobava el seu home que l'esperava. Ja fos a casa, o bé on ella havia anat, per tal de descansar-la de la càrrega diària.
Malgrat no ser un home que compartia les tasques de la llar, sí que era el seu suport, sempre al seu costat, el seu puntal, la seva alegria en dies durs durant els ultims anys.
Ell no perdia el somriure, ni les ganes de fer-la riure a ella i, no obstant alguns cops cansada, també reconeixia que en el fons agraïa i fins i tot esperava aquests moments divertits i que només la complicitat de la parella podia fer especials.

Tampoc coincidien en el gust pel tipus de música, però això no era obstacle perquè a ella li resultés tan graciós que, fins i tot cantussejava aquelles velles cançons, estant els dos, o quan es reunien amb els amics.

Amb les noves tecnologies, ella buscava versions actualitzades que li guardava en un arxiu i que ell, home que volia estar al dia, li agradaven tant com les originals, o si més no, pel fet de veure a la seva dona alegre i el més importat per la parella que, entre ells trobaven l'equilibri que harmonitzava la quotidianitat diària.

Aquell dia, només en posar la clau al pany, ell ja li va agafar les bosses que duia de la compra i en un no res les va deixar a la cuina. Tenia posat l'arxiu de música que un bon aparell feia que ressonés agradablement. Sense ni tan sols deixar que es tragués la jaqueta ni canviar-se de roba, va pujar el volum.
La mà dreta d'ell a la cintura d'ella, l'esquerra d'ella al coll d'ell, i les altres dues entrecreuades. La feia seguir al ritme de la musica, ara cap al passadís, ara cap a la cuina, cap el saló, tornaven a giravoltar i finalment la guiava cap el dormitori, mentre la cançó es repetia un cop i un altre; el cas era no deixar aquell ritme, no deixar de somriure, no dir res i, dir-ho tot amb la mirada.

Amb una sola mà ella li desfeia el botons de la camisa, ell li treia les mànigues del jersei, ella li desfeia el cinturó, ell li baixava la cremallera i la faldilla queia a terra, i no deixaven de seguir el compàs; les mans de l'un acariciaven plàcidament la pell de l'altre que s'esborronava, fins ni sentir la melodia que seguia repetint; només ells dos, els seus somriures i els seus secrets.

Els colors de la nit

Absorta entre milers de pensaments, de projectes, d'il·lusions,
entre milers de dolços records i,
milers de lectures delerosa de gaudir,
havia deixat, que no oblidat, el seu bloc.

I anit es retrobaren, ella plena i, el bloc en blanc.

Els dits volien saltironejar pel teclat com dits d'infant en una nova descoberta,

lliscant per damunt com un cuc de seda en teixir cada fil,
guarnint-lo com filigrana de plata,
enllaçant mots que duia a l'ànima i no volien sortir.

Qui sap si s'havia perdut entre paraules que no duien enlloc,
o qui sap si buscava encadenar mots bells i nous;
no calia que fossin profunds ni sublims,
ni que filosofessin de la vida,
que la vida era per viure-la.
Amb ferma decisió va començar a teixir un brodat de paraules senzilles,
entenedores, insinuants i sensuals que, li brollaven no sabia ben bé d'on,
però sí que sabia que nodrien la seva ànima.

I amb aquelles paraules podia transmetre l'olor de la terra mullada en acabar de plorure,
sabia que podia dur l'escalfor del sol en escolar-se en mig dels núvols,
el cruixit en trepitjar la pinassa,
el murmuri de les onades en topar cada cop que s'apropaven a la sorra,
ones rases, ones embravides,
ones que elegantment ballaven, que anaven i venien;
podia pintar de colors la foscor de la nit i,

dur el bufar del vent a qui el volgués escoltar.

Mirada de sis anys

1960, la mirada il·lusionada i sempre expectant d'una nena de sis anys, veia com aquells dies de festa a l'escola, els grans preparaven una altra festa, una festa que tenia quelcom de trista. La mare i les àvies es posaven els millors vestits jaqueta i mantellines de color negre, el pare també el traje més nou, la camisa blanca i corbata negra i tots amb les sabates ben enllustrades.

A la Mariona li posaven el vestit i les sabates que havia estrenat el diumenge abans, un dia assolellat, alegre; ella brandava un palmó que li havia regalat la padrina. Li agradava que fos ben alt i, la mare li guarnia amb un llaç.

Aquell dia, la mare, li va posar damunt el vestit nou un abriguet, perquè tornarien tard a casa i cap al vespre podia refrescar una mica.
Van anar a la Prioral; el capellà parlava d'unes coses que ella no entenia. Les imatges de l'esglèsia, excepte un Crist crucificat, estaven tapades amb uns draps morats. Tot plegat li feia una mica de por, però els pares li havien ensenyat que una bona nena havia d'estar atenta i escoltar el que deia el capellà i que, quan seria gran, ja ho entendria.

La nena esperava que acabessin aquelles hores a l'esglèsia, perquè fora veuria desfilar uns homes amb capes vermelles, cascs i armadures daurades i lluentes, i que duien unes llances que picaven molt fort a terra mentre marcaven el pas. El pare li havia explicat que eren els armats i que representaven uns soldats romans.
La seva ment infantil intentava entendre el desplegament de gent que desfilava pels carrers; uns soldats romans, seguits de fileres d'altres persones que duien túniques llargues i caputxes que els hi tapaven la cara i només veia els ulls i, anaven en grups de diferents colors que, acompanyaven imatges que entre uns quants transportaven al coll.

Des dels recents estrenats sis anys havia quedat fascinada pels vestits dels armats, pel seu pas a compassat; un capità al davant els manava i els guiava i, el soroll de les llances en picar al terra, li ressonaria durant dies al cap.
En arribar a casa va agafar una escombra de la mare que, va posar de cap per avall, i va començat a imitar el pas dels soldats pel passadís, davant el somriure dels pares i els avis.
Els hi va dir que, quan seria gran, ella faria d'armat.

Però la Mariona va tenir un desengany quan va saber que les nenes no podien ser armats.

Vulnerable

Hi havia quelcom que no sabia explicar com podia haver succeït,
ella, una dona que vivia el present,
dedicada al que més l'entussiasmava que era viure lliurement,
sense lligams, una dona actual, culta, segura d'ella mateixa,
amb un domini del seu treball que la feia quasi invulnerable,
alhora que era sensible als seus sentiments més íntims,
vers als de qui estimava,
vers als patiments socials,
que gaudia amb el seus hobbies,
amb la lectura, amb un silenci,
amb un cafè amb les amigues,
passejant sola o acompanyada,
amb el somriure de l'ésser més estimat ...
i un dia va pensar que sense adonar-se'n, des de feia temps, no sabia quant,
que mirava i tornava a mirar aquella fotografia.

No el coneixia, va ser llegint la invitació que havia rebut de la biblioteca,
de la propera presentació que es faria d'un llibre, l'autor del qual li va recordar
aquell noi de l'Institut.
No n'havia sabut mai el nom, era uns cursos més gran que ella,
i aleshores no ho va comentar mai en cap amiga.
Van acabar el batxillerat de l'època,
i cada u va seguir el seus estudis, la seva vida,
i el temps va esborrar aquella anècdota adolescent.

Si més no, quelcom devia quedar molt endins.
En veure la fotografia que acompanyava la contraportada del llibre,
li va fer un salt el cor, havia de ser ell.
Havien passat els anys, però hi ha coses que no passen,
malgrat sigui la manera com mirava la càmera.
La seva alçada el delatava.
Mantenia aquell aire d'estudiant, ara acuradament desgarbat,
acuradament bohemi,
si més no, veia que la seva trajectòria havia sigut molt interessant,
semblava una vida molt viscuda,
i que ell n'estava molt segur d'aquella imatge.

Des d'aquell dia, no podia fer altra cosa que mirar la invitació ...

s'havia afeblit la seva invulnerabilitat.
havia tornat a l'adolescència, a aquell noi que secretament havia desitjat.
Com podria assistir a aquella presentació?
ella, aquella dona lliure, segura i sense lligams.
Podria tan sols apropar-s'hi a felicitar-lo?,
malgrat l'ànsia de sentir el frec de la seva mà que imaginava ferma.

Pensava tot el que podien haver acariciat aquelles mans,
pensava que potser la podien haver acariciat a ella,
imaginava viatges a països llunyans, trobades furtives,
robades a un temps que no retrobaria,
però que ara podia començar,
i la seva ment bullia de projectes,
el seu cos bullia de desig,
 mentre esperava el dia de l'acte a la biblioteca.

Enyorança

Enyorança de vida viscuda intensament,
de vida robada per la mateixa vida,
enyorança de complicitat, de secrets ...
de nits embolcallades de silencis estimats, buscats i trobats ...
de sentir els teus llavis tant a prop dels meus,
com el primer dia, com la primera vegada ...

Enyorança d'ahir, d'un passat que no pot tornar,
que només tu i jo ens hem endut,
d'una vida que se'ns ha quedat curta,
impossible d'oblidar,
que no vull oblidar ...
d'una vida que recomenço dia a dia ...

Enyorança de les teves mans eixugant les meves llàgrimes,
acariciant la meva pell ...

Retall del meu diari d'abord (I)

9 de juliol de 2013, primera etapa cap a Vietnam,
no és només un viatge d'estiu, és un viatge buscant uns somriures, una alegria, fins fa poc negades, 

és buscar un punt de partida, un recomençament,
 i així va ser ...
però ara no és el moment,
ara estic rellegint i transcrivint un retall de les meves anotacions durant els vols, que, tot i la fascinació de volar, quan tens tantes hores per endavant busques la manera que es facin el més lleugeres possible.
Fins ara tot sobre el que estava previst, les estones prèvies a l'aeroport,
els tràmits pertinents per embarcar ...
 Viatgem en classe turista, tenim un pressupost a controlar d'ara en endavant.

Després de quatre hores volant, una pel·licula (Efectos secundarios), la que vaig triar, i bona part del llibre que duia, entre d'altres, (La veritat sobre el cas Harry Quebert) la gent ja es comença a moure, estirar les cames, anar al lavabo ...

Ens contorsionem entre passadissos estrets, entre peus i bosses que sobresurten, malgrat l'amplitud d'un boeing.

Són 2/4 de 6 de la tarda i ja ens porten el sopar. Havíem sortit a les 4 de Barcelona. Nosaltres demanem que ens el reservin per més tard, feia molt poca estona que ens havien donat un pica-pica, que encara teníem al paladar.

La majoria tenim les finestres tancades, però de tant en tant les obrim per veure la llum del dia, malgrat que el sol es va apagant més rapidament del que m'esperava.
Jugo mentalment al càlcul del canvi d'horari, de moment no m'he canviat l'hora del rellotge, i ni ho faré durant molts dies ...
mantenia l'hora de casa i fàcilment em situava a l'hora local, allà on em trobava. Potser si algú ho analitzes voldria dir quelcom, el fet de no deixar enrere les meves arrels per molt lluny que sigui de casa.

10 de Juliol de 2013, hem fet transfer a Doha. Són les 12 de la nit, hora local, les 7 de la tarda a Reus.

 Quina calor!, potser per això era tant important el trànsit aeri que hi havia a aquella hora,
 possiblement sigui un dels motius de que les sortides d'origen siguin de dia, per a poder canviar la destinació a Qatar de nit, perquè la calor del dia ha de ser molt forta...

... milers de passatgers de diferents nacionalitats, races, colors, étnies ...

Quan baixem de l'avió notem com foc a l'asfalt de la pista,
tenim un llarg trajecte fins la terminal que fem amb autobús,
tots passen a unes velocitats increíbles per la immensa planura de l'aeroport, pistes, carreteres, edificis baixos,
 sense més horitzó que cel i res ...
el control del temps és molt important per enllaçar els diferents avions ...

Malgrat les presses els qatarians són amables,
aquells homes alts, de pell bruna, ulls foscos i penetrants, vestits amb túnica blanca i turbant o dishdasha, ens ajuden ...
... una mà fosca i ferma, en mig de la blancor del vestit i dels focus enlluernadors de l'aeroport, m'ajuda a baixar del autobús i agafar la bossa de mà, fins l'entrada de portes corredores ...
amb un somriure ens diem goog mornning ...

Amb el temps molt just i llargues cues, embarquem en un altre boeing direcció Hanoi, aquesta vegada amb escala tècnica a Bangkok, és a dir, sense baixar de l'avió.

Crec que he aconseguit dormir dues hores i mitja, i ara el cansament es comença a notar. Només queden quatre hores per arribar a Hanoi.

Finalment, a les 15:00h, hora local, del 10 de juliol, arribem a Hanoi.
I malgrat el cansament, somriem ...
somriem ... ens abracem ... fins i tot s'humitegen els ulls ...
ganes d'obrir els braços per abastar la llibertat d'haver arribat on hem volgut ...

... no entenem un sol cartell de l'aeroport, tots són escrits en vietnamita,
 cap amb anglès ni en francès, que hauria pogut ser d'esperar donada l'ocupació colonial francesa ...

A partir d'aquí, interminables anèctodes per passar la duana i trepitjar finalment el país tant esperat ...

... però per això tinc, que seguint rellegint el meu diari d'abord.

Insomni

Ja queda poc perquè soni el despertador, i les nits en blanc es repeteixen,

 dia rere dia, nit rere nit,
un cop i un altre ...
ja queda poc perquè un nou dia comenci, quan jo encara no he acabat el d'ahir,
el que sempre segueix, el que no s'acaba mai,
el que no em deix descansar ...

És en va el meu somni de cada nit ...

com si hagués perdut el raonament,

espero anhelant la foscor, quan el dia se'n va,
les llums, la gent, tot al meu voltant es retira i torno al meu silenci, a la meva solitud ...

a la meva, a la nostra intimitat,
i et busco en la foscor, i espero la teva abraçada ...

... tanco els ulls i t'imagino al meu costat,
sento les teves mans com picardiosa i descaradament van palpant el meu cos,
i les meves el teu,
els nostres cossos freguen l'un amb l'altra,
riem perquè sabem el que vindrà,
i parlem amb veu baixa, xiuxiueigem per allargar el moment,
parlem de les nostres vivències,
ens complaem recordant anècdotes mentre vas passant els teus llavis pel meu cos,
mentre amb els meus busco els nostres més íntims secrets ...
m'enretires els cabells que tant t'agraden,

i que deliberadament deixo que freguin la teva cara,

enretires els llençols entre els que hem quedat embolcallats,
i ens fonem com tantes vegades, i sempre diferent de l'anterior ...

... i allargo els braços, i estiro les cames ...
i l'altre costat de llit és buit ...
si més no la meva ànima és plena,
plena d'amor, plena de somriures, plena de tu ...

i com si d'un mirall és tractés,
et miro i des de l'altra costat em piques l'ullet,
em poso un dels teus pijames i espero que soni el despertador.

Mil·límetre a mil·límetre

He tornat a aquell antic hotel de la Rue de l'Université.
La recepció del hall segueix al mateix lloc, l'ascensor, ara restaurat,
 manté les portes de fusta i vidres, envoltat de les reixes que deixaven veure fins a la porta giratòria, cada cop que s'enfilava, i quan baixàvem amb la il·lusió de sortir a descobrir carrers, llibreries, galeries, cafès ...

... petits restaurants, on ens endinsàvem i buscàvem una taula en un racó 

per a gaudir de la deliciosa cuina francesa, d'un bon vi,
de les nostres converses, mirades, de romàntics silencis on haurien sobrat les paraules ...

... no ens calia cap luxe, el nostre luxe era compartir cada moment junts,

 fer-nos nostre cada racó de la ciutat, 

com si mai ningú ho hagués fet ...

Asseguda al balcó de l'habitació en un balancí de vímet ple de coixins, contemplo la nit estelada i freda embolcallada amb una suau manta de caixmir, 

sento a la llunyania el brunzit de la ciutat, que no dorm, 

que a tota hora és plena de vida ...

Sense escoltar, m'acompanya la música que tinc posada a l'habitació
i em deixo anar als meus sentiments,
als meus sentits,
als nostres sentits ...

Sento com en mig de la foscor t'acostes ...

et delata el teu aroma, i, com si no me n'adonés, deixo que vinguis,
que m'agafis la mà i em facis aixecar del balancí ...
la manta cau a terra, però no tinc fred ...
m'abraces i em fas seguir el compàs de la música,
les nostres passes, més que un ball, el que fan és arremolinar-nos cada cop més i més junts

 i sentir cada múscul, cada membre i fondre'ns l'un en l'altra ...

i així, lentament, ens endinsem a l'habitació ...

ens anem desfent de la roba, primer una peça, després una altra

fins a quedar els nostres cossos nus, perfilats per la llum que entra,

 des de la nit de la ciutat ...

Noto com la teva pell s'esborrona quan subtil i intencionadament passo les meves mans pel teu cos,
per cada plec i racó que sé que t'agrada,
quan els meus llavis recorren mil·límetre a mil·límetre al meu estimat,
quan els teus llavis recorren cada mil·límetre del meu cos ...