divendres, 7 de març del 2014

Vulnerable



Hi havia quelcom que no sabia explicar com podia haver succeït,
ella, una dona que vivia el present,
dedicada al que més l'entussiasmava que era viure lliurement,
sense lligams, una dona actual, culta, segura d'ella mateixa,
amb un domini del seu treball que la feia quasi invulnerable,
alhora que era sensible als seus sentiments més íntims,
vers als de qui estimava,
vers als patiments socials,
que gaudia amb el seus hobbies,
amb la lectura, amb un silenci,
amb un cafè amb les amigues,
passejant sola o acompanyada,
amb el somriure de l'ésser més estimat ...
i un dia va pensar que sense adonar-se'n, des de feia temps, no sabia quant,
que mirava i tornava a mirar aquella fotografia.

No el coneixia, va ser llegint la invitació que havia rebut de la biblioteca,
de la propera presentació que es faria d'un llibre, l'autor del qual li va recordar
aquell noi de l'Institut.
No n'havia sabut mai el nom, era uns cursos més gran que ella,
i aleshores no ho va comentar mai en cap amiga.
Van acabar el batxillerat de l'època,
i cada u va seguir el seus estudis, la seva vida,
i el temps va esborrar aquella anècdota adolescent.

Si més no, quelcom devia quedar molt endins.
En veure la fotografia que acompanyava la contraportada del llibre,
li va fer un salt el cor, havia de ser ell.
Havien passat els anys, però hi ha coses que no passen,
malgrat sigui la manera com mirava la càmera.
La seva alçada el delatava.
Mantenia aquell aire d'estudiant, ara acuradament desgarbat,
acuradament bohemi,
si més no, veia que la seva trajectòria havia sigut molt interessant,
semblava una vida molt viscuda,
i que ell n'estava molt segur d'aquella imatge.




Des d'aquell dia, no podia fer altra cosa que mirar la invitació ...
s'havia afeblit la seva invulnerabilitat.
havia tornat a l'adolescència, a aquell noi que secretament havia desitjat.
Com podria assistir a aquella presentació?
ella, aquella dona lliure, segura i sense lligams.
Podria tan sols apropar-s'hi a felicitar-lo?,
malgrat l'ànsia de sentir el frec de la seva mà que imaginava ferma.

Pensava tot el que podien haver acariciat aquelles mans,
pensava que potser la podien haver acariciat a ella,
imaginava viatges a països llunyans, trobades furtives,
robades a un temps que no retrobaria,
però que ara podia començar,
i la seva ment bullia de projectes,
el seu cos bullia de desig,
 mentre esperava el dia de l'acte a la biblioteca.










3 comentaris:

  1. Una història bonica, que podria haver passat a qualsevol, que potser passa sovint, que potser passarà....qui sap.

    ResponElimina
  2. Quina història mes maca, quina foto mes maca i quina canço mes dolça.
    Segur que a qualsevol ens agradaria viure una hostòria semblant, si no la hem viscut ja.....qui sap
    Un petó Dolors!

    ResponElimina