dilluns, 8 de febrer de 2016

Galanteries


En sortir de la feina i abans d'anar cap a casa, ha passat per la verduleria.
Quan està cansada, no li ve de gust menjar massa, més aviat li abelleixen cosses lleugeres i fresques, tot i ser a ple hivern.

Com ocorre sovint, anem per a comprar quatre coses i acabem carregant el cistell. Doncs avui ha sigut una d'aquestes vegades. No s'havia endut cap bossa, per la qual cosa en diua tres de plàstic transparent i ben plenes.
Per sort era a prop de casa i amb una mica d'esforç hi arribaria fàcilment.

Per la vorera s'ha anat creuant amb persones que al migdia van i venen de pressa cap a casa. Ningú es fixa en ningú.

Sembla que, per darrera, s'apropa un home mentre observa les bosses que porta l'Anna. L'avança per l'esquerra i girant-se cap a ella,li diu somrient,
__Amb aquests colors que portes a la bossa, no en feria res, avui, de dinar a casa teva.

L'Anna es queda entre sorpresa i complaguda, a la vegada que no sap ben bé si prendre's-ho com una floreta o si desconfiar d'aquesta persona.
Ell que se n'adona li diu,
__Quina compra més sana que durs. Això sí que fa goig!

__Encara duren les bones intencions d'any nou; contesta ella.

Mentre caminen l'un al costat de l'altra, en un instant passen mil pel·lícules pel cap de l'Anna. Són unes passes escasses, però se li fan eternes.

Amb una sola mirada, s'adona que l'home fa prou patxoca. Sembla d'una edad com ara la seva. Ben arreglat, amb roba esportiva, vambes de marca, cabells una mica llargs i canosos, i la barba acuradament resurada "efecte tres dies". El seu somriure és captivador i ell ho sap.
Per un moment, l'Anna pensa que deu semblar una mica ximple, en no saber gairebé que contestar i seguir el pas, sense paraules.

Fa anys que els homes no diuen galanteries a les dones, al menys amb certa gràcia.
Si bé l'Anna no havia viscut l'època en que es solien fer aquests compliments, de més jove sí que n'hi havien dit algun i que, es va arribarr a definir com a masclista, però que, en un moment donat, et podien arrencar un somriure.
De tots es sabut que amb els anys, van esdevenir com a les grolleries més desagradables que podies sentir en passar pel carrer, fins que aquest costum, havia acabat per desaparèixer.

I durant el breu recorregut, a l'Anna li ve al cap allò de "a la taula i al llit, al primer crit".
Tot d'una li arriba altra cop la sang al cervell i quan veu que l'home segueix al seu costat, s'envalenteix per a desempallegar-se d'aquell personatge que, possiblement, no intenta res més que ser amable.

Amb això arriben a la porta del supermercat que té a tocar de casa. És la seva oportunitat,
__Bé, dinar de gust; diu l'Anna, amb la clara intenció d'entrar a la botiga, tot i que no havia de comprar res.
Però resulta que l'home també hi anava, i li diu,
__Jo també tinc que agafar unes coses d'aquí que sempre fan falta.

L'Anna nota com li pugen els colors a la cara, no per vergonya, sinó per ràbia per una situació que no duia enlloc més que al supermercat, i perquè no era capaç de treure's del cap lo de "la taula i el llit".

Quan són dins la botiga, l'home agafa un carret i s'acomiada de l'Anna amb un atent,
__Bon dia, ha sigut un plaer.

De casualitat, ella, duia les ulleres de sol i ell no es va poder adonar de la mirada que en tot moment l'hauria delatat. I tampoc tenia per costum parlar amb veu alta, perquè sinó s'hauria sentit com, mentre es reia d'ella mateixa deia, "que badoc ets".

Fa massa temps que ningú em diu res, pensa l'Anna.




2 comentaris:

  1. No es pot ser amable en els temps que córren.
    Una descripció de la situació molt real, com tot el que escrius m'encanta.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Moltes gràcies per llegir-ho Mª Dolors i per la teva opinió.
      Una abraçada.

      Suprimeix