Octubre

L’estiu es resisteix a deixar entrar la tardor,
de dia la calor i la humitat carreguen l’ambient,
i esperant la fresca del capvespre, es posa la roba d’esport i surt a caminar.

Son les 7 de la tarda, sempre hi ha qui camina, corre, va amb bicicleta
 pel passeig que voreja la platja … 

naturalment en aquestes dates molt més tranquil·les 

i amb menys gent que a la primavera o estiu. 

Ja no s’hi veuen aquells cossos musculats, brillant al sol amarats de suor,
 ara ja tornen a ser al gimnàs a remodelar-se novament després de la laxitud  de l’estiu.
Ara ha canviat el perfil del caminant, persones grans, famílies amb criatures, la majoria d’altres nacionalitats …

Avui deix el passeig i es posa a caminar vora l’aigua,
amb l’alentiment que comporta la petjada a la sorra.
La sorprèn gratament la frescor i les onades que colpeixen amb força els seus peus.
 El cel gris i plomós contraresta amb l’escuma blanca de les onades de la vora.

Durant molta estona no havia tingut altra companyia que una parella que caminava més endavant acompanyats i enjogassats amb un gos …
seguint amb el seu pas els avança,
 i en endavant, a la llunyania tant sols veu unes figures que, fins i tot no distingeix si van o venen.

La vista no abastava la immensitat de platja i mar que deixava endarrere, només dibuixat pel perfil de la badia que com un llapis afilat marcava la seva costa al mapa… que donava forma a una petita part de Mediterrani …
 aigua, llum, calor, color …

Aquelles figures que havia vist, cada cop eren més a prop …

passejaven tranquil·lament, algun cop es paraven, s’abraçaven,
es tornaven a deixar, una empenyia l’altra, una estirava la mà de l’altra i la feia apropar,
 i els cossos es fonien formant una sola figura …

… va arribar el punt en que ella i les figures van coincidir en mig de kilòmetres de platja solitària,
va ser un instant, el suficient per a despertar fins la cèl·lula més adormida del seu cos …

Dues precioses adolescents, altes i primes ...

duien samarretes i texans arremangats a les cames perquè s’esquitxaven amb l’aigua del mar …

… la suau brisa de les 7, havia canviat a vent de llevant i feia que els cabells de les noies d’un ros quasi blanc s’enlairessin dansant al ritme que els marcava l’aire.
Una, els portava lligats en una cua que es desfeia,
i per un moment va aturar a l’altra que els duia solts,
 i en un instant li va posar el fulard al voltant del coll,
lligat amb la gràcia i elegància que només pot fer qui té màgia i art en els moviments …
 li va fer la senyal que és quedés en aquell lloc,
 i seguint amb un delicat moviment, com si ben bé esdevingués una figura de ballet clàssic, va anar lliscant les seves llargues cames i retallant la sorra al voltant de la noia del fulard, que va quedar dins el dibuix d’aquell cor que l’altra li havia fet al seu voltant …

i en acabar, va saltar per no desdibuixar el cor,
 i les dues dins, es fan fondre en el més apassionat i sensual petó que les aquelles  adolescents podien experimentar.

Ella, va seguir el seu camí per la platja, immersa en el seus pensaments i amb un somriure plaent …