dissabte, 23 de novembre del 2013

Un dia de novembre



Començava a fer fred i els darrers dies només sortia a caminar al migdia
quan el sol escalfava una mica.
Estava cansada i les cames no responien perquè l'espera s'estava fent més llarga del previst.

Passats els primers dies de sentiments intensament contradictoris,
tan bon punt li van confirmar l'embaràs, 
la seva vida va ser un abans i un després.

Noves il.lusions, nous plans, nous projectes per petits que fossin ...
una nova llum s'havia encès ...
cada instant es dirigia a aquell ésser menut que poc a poc creixia al seu interior,
només el temps diria que seria, i com seria.

La joventut de la noia i els escassos coneixements de l'època l'espantaven davant la nova situació,

de moment el seu gran anhel era la propera visita al metge un mes rera l'altra ...
poder escoltar el batec d'aquell cor petit, eixordador, que sonava a la sala
amb una força com mai havia sentit ...
aquell àngel ja desprenia vitalitat, caràcter, fortalesa ...
- sóc aquí, mare, tot va bé, tot anirà bé -

I va arribar aquell dia de novembre que tant havia esperat i tant havia temut ...
el malestar, el dolor s'estenia per tot el cos,
sabia què passava però no ho podia expressar, no ho sabia explicar,
i encara hauria d'esperar unes hores,
llargues i indescriptibles hores ...

la mare sempre al seu costat, i la llevadora que ja l'havia dut al món a ella mateixa, li va dir que havia arribat el moment ...

se le van endur a la sala de parts ...
ara el record és difús, queden sensacions,
sensacions de caure per una espiral sense fi, 
sensacions de dolor, de por, d'esperança, d'alegria ...
les mans s'agafaven amb força al llit del paritori ...
tenia fred ...
seguia les instruccions del metge i la llevadora ...

no podria dir quan temps, quantes hores havien passat,
com un cel gris, cada cop més fosc, més fred, que li queia a sobre,
que l'envaïa, amarada de suor freda ...

el següent record és el plor més esperat, més desitjat, més anhelat,
un plor com aquell batec del cor que l'havia acompanyat durant els darrers mesos ...
finalment els batecs, els plors, es fondrien en harmoniosa sinergia,
i en una amorosa abraçada s'embolcallarien entre les llàgrimes de la mare i de la criatura ...

li van dir que era una nena i va demanar que, abans d'arreglar-la, la deixessin abraçar ...
la van recolzar, per uns instants, damunt el seu pit,
i per primer cop va poder sentir aquell àngel menut, perfecte, nu, damunt la seva pell, només tapat amb un llençol de quiròfan ...

la criatura estava ensangonada i molla de líquids amniòtics ...
tremolava, malgrat l'escalfor que desprenia, i va reconfortar a la noia ...

Aquell dia de novembre havia arribat un àngel a la seva vida.









3 comentaris:

  1. Preciós com sempre, felicita a l'angelet de part meva. Només una pregunta, Dolors.....era dilluns??

    ResponElimina
  2. Jo no he tingut fills.....però ara, al llegir les teves paraules, ha sigut com si em passés a mi.
    Quan escrius no són només paraules, són sentiments i els transmets als que ho llegim com si fossin nostres.

    ResponElimina
  3. Dolors....t.estranyaria si et digues que m.has fet arrancar un nus al cor fet aigua als ulls...??....m.he sentit a la pell d la mare.............

    ResponElimina