dilluns, 22 d’abril del 2013

Olor ... de maduixes


Anava desant a la nevera la compra del dia, aquest cop amb més fruita del que feia darrerament.
Les parades del mercat eren plenes dels productes del temps, de la terra,
 i d'altres exòtics i llunyans,
havien despertat tots alhora,
els colors vius, les verdures, la fruita, tot tant ben posat,
era un aparador de joies fresques que desprenien vida nova,

 olors nous i a la vegada coneguts, casolans,
despertaven els sentits, fins i tot la frescor que transmetien a primera hora del matí, encara humits per la rosada de la nit.


Quan va obrir el darrer paquet per a netejar i desar,
 inconscientment va tancar els ulls i es va deixar envair per la dolça i meravellosa olor, l'inconfusible olor de les maduixes.

Ara son grosses, maduixots, en diuen ...
tot i això l'olor la va transportar a la seva infantesa,
quan les maduixes eren més petites, les maduixeres arran de terra,
i com que era petita no calia que s'ajupis gaire per a collir-les,
i moltes vegades s'asseia al crestall del costat i anava menjant les maduixes que, amb el primer sol del matí, la cridaven com fades rosades.

Portava una bateta de pisana fresca que li havia fet la mare, com tots els vestits, i unes sabatilles de roba que es cordaven al costat,
eren molt practiques i adients per ser al mas, corria per tot arreu, i tant se valia si les embrutava o les mullava,
la mare les rentava a la nit i l'endemà ja eren eixutes i
a punt per a tornar-se-les a posar.



De bon matí, més ben dit, de matinada, el padrí Salvador es llevava i amb la frescor de l'albada feia molta feina al tros,
i quan la Mariona s'aixecava trobava al padrí esmorzant, un esmorzar de forquilla, a la taula de pedra, rodona, a l'ombra d'un gran noguer, que d'una part feia de rafal per la taula
i per l'altra costat ella tenia els seus petits secrets de jocs i el gronxador,
penjat d'una gran branca, que li havia fet el padrí.


La Mariona s'havia rentat i l'àvia l'havia pentinat acuradament, duia unes trenes gruixudes i cargolades fent uns monyets a cada costat.


S'estimaven tant el padrí i ella que no els calia dir-s'ho,

la nena era la primera i única neta i el padrí un pagès gran i gros amb una bona panxa, els ulls d'un blau intens i els cabells blancs i sempre tallats ben curts ... s'asseien de costat i esmorzaven junts, amb el Dolç, que era el gos que tenien i que l'esperava a la fresqueta de sota la taula, per començar a córrer i jugar en acabar d'esmorzar.

La Mariona li anava donant una miqueta del pa amb tomàquet que li havia fet l'àvia i el Dolç agraïa remenant la cua.
A aquella hora del matí es reunien a la taula els tres còmplices de jocs, d'entremaliadures, d'un amor tendre, infantil, innocent ...
En acabar d'esmorzar el padrí s'endormiscava una estona...
clar ell des de les quatre o les cinc del matí que ja trafiquejava pel tros.

Abans d'anar a jugar, l'àvia li feia fer a la Mariona el deures d'estiu que tenia i que la mare havia dit que havia d'enllestir cada dia.


 El Dolç l'esperava ajagut al seu costat, una mica avorrit, fins que no començaven les seves corredisses.

Quan ja havia desat les llibretes i els llapis, sortien el dos corrents,
la Mariona i el Dolç, camins amunt i avall, entre oliveres i avellaners,
entre fruiters i verdures,
el Dolç empaitava qualsevol ocell, llangardaix, eruga, cuc, que és bellugava,
la Mariona saltironejava cap aquí i cap allà,
i quan ja feia estona i estaven cansats, anaven plegats cap a les maduixeres,
havien de passar amb cura entre els crestalls perquè d'altra manera el padrí els renyava als dos,
 i entre els recs plens d'aigua xipollejaven, s'embrutaven i la Mariona s'asseia a terra,
el Dolç al costat mirant tot el que feia la nena,
ella anava agafant les maduixes que estaven una mica enfangades,
les netejava amb la faldilla de la bata, i, ara una tu, ara una jo,
ella i el Dolç passaven una estoneta davant el color i l'olor de les maduixeres plenes de maduixes.

7 comentaris:

  1. El teu relat m'ha transportat a la meva infantesa. Quan era petita teníem un mas, no el d'ara, un altre on hi plantaven maduixeres, i feien maduixes de les bones, petites. Ens les menjàvem acabades de collir. Aquella aroma què feien.
    Què bonic escoltar-te.

    ResponElimina
  2. Dolors, m'he quedat meravellada de com transmets les sensacions, jo crec que hauries de ser escriptora, com diu la Cori, el teu relat, també m'ha transportat ha una época molt llunyana però molt feliç, també corren al mas del meus avis i plegant "vellanes", que jo els hi deia.
    Gràcies per aquesta estona tant i tant bonica. un petonet

    ResponElimina
  3. Com sempre els teus relats reflexen la teva sensibilitat a l'hora de transmetre sensacions...m'encanten! Espero que continuis escribint-n'he molts més!!

    ResponElimina
  4. Com sempre els teus escrits reflexen la teva sensibilitat a l'hora de transmetre sentiments...m'encanta!! Espero que continuis escibint-n'he molts més!!

    ResponElimina
  5. Dolors, els meus avis no tenien cap mas ni cap dolç, però amb el teu relat m'ha semblat viure aquesta experiència tan bonica de compartir amb els avis un estiu tan feliç.
    Una abraçada!

    ResponElimina
  6. Què bonic el meu padrí es deia salvador i anava a l'hort, era de les Borges Blanques i allà passavem molts estius

    ResponElimina