dijous, 4 d’abril de 2013

Un jersei gruixut.


Semblava que el temps millorava i la primavera tímidament començava a esclatar,
la llum és feia més clara,
el sol, sinó era enlluernador,
sí que s'anava obrin pas entre els núvols grisos que havien regnat durant els últims mesos tant en mirar enlaire, a l'horitzó, com a la seva pròpia ànima.

Era el moment, no podia demorar-ho més.
Tot havia canviat, tot era diferent, nou, ple d'interrogants ...
a hores d'ara tant sols estava segura d'una cosa i és que la seva vida era diferent.
I per aquest mateix motiu, dia a dia, reconstruïa una dona que, com ja havia fet en altres ocasions, és tornava a plantar davant el món ...
i ara havia arribat el moment d'un altra retrobament,
un retrobament ple d'entranyables records, vivències, il•lusions i
plans de futur que, en gran part, es van anar realitzant durant els darrers anys.
 
Va preparar una bossa de viatge amb l'imprescindible per un cap de setmana còmode, vambes, texans, unes samarretes, dos llibres, l'ipad i quatre coses més ...
 si calia aniria al super que tenia molt a prop a buscar el que no s'hagués endut.
 
 
Es va dirigir a la caseta que tenien a la platja, prop d'un poble de pescadors, que, darrerament, havien passat de desafiar el mar cada cop que sortien i abastaven el preuat mercat del peix ...
de sargir les xarxes ...
 a vendre les seves cases davant el port, que els havia omplert les butxaques i els comptes bancaris de tal manera que, fins i tot les seves mans ferides i encallides, s'havien tornat fermament delicades. 

La casa, que ja tenia uns anys, era als afores del poble però a la distància suficient per a poder anar-hi passejant, amb bicicleta o en cotxe,
si bé, ella, sempre buscava el camí que havia vorejat la platja, ara convertit en un passeig cimentat  i ornamentat amb arbres i plantes acuradament disposades, que havien substituït  els matolls, roques i sorra que havia d'esquivar fa uns anys enrera.

 

 Feia molt temps que la casa era tancada, i amb l'ajut d'una dona la van airejar, netejar, i ordenar per a poder passar el cap de setmana com havia previst.

Un cop instal•lada ja miraria en detall com estava tot, el que caldria fer, restaurar, canviar, etc.

No havia portat res per sopar ni per l'esmorzar de l'endemà i va voler arribar-se al poble a comprar, tot vorejant el mar,
i no pel passeig que a aquella hora era ple de visitants,
sinó per la sorra, amb els peus descalços ben a prop de l'aigua.
En tornar és va calçar i així va arribar mes aviat a casa.

Es va fer un lleuger sopar que va prendre a la taula que havia deixat preparada a la porxada.
A aquella hora ja refrescava una mica, va anar a l'armari de la seva habitació i és va posar un jersei gruixut del seu home.
Malgrat ser a la vora del mar, la casa quedava molt ben tancada i no havia agafat ni humitat ni olor de mar, i en posar-se el jersei la va envair una lleugera flaire de les colònies que tant li agradaven al seu home i que ella adorava aquella barreja que sempre duia.


Només es sentia la remor de les onades anant i venint i alguns passejants que els agradava aquella hora per compartir confessions potser inconfessables, o bé anècdotes i curiositats.

En acabar de sopar i recollir, es va arreglar per anar a dormir,
més ben dit, per a gaudir del seu gran plaer de la lectura,
si bé un cop es va posar el pijama i es va trobar davant el llit gran, buit i sola, es va embolcallar altra cop amb el jersei gruixut i es va quedar adormida amb el llibre a les mans, unes llàgrimes cara avall, i el suau tacte dels llençols blancs de cotó.
 
 


 

 


5 comentaris:

  1. És un plaer llegir-te, com sempre i jo també "unes llàgrimes cara avall"

    ResponElimina
  2. Encara tinc la pell de gallina, fas viure i emocionar quan escrius.

    ResponElimina
  3. Com sempre Dolors ,la sensibilitat brote per cada una de les lletres del relat..
    Reb una salutació forta -

    ResponElimina
    Respostes
    1. Quan la ViDA es VIU amb AMOR, es poden llegir paraules des de el cor. No deixis d'escriure mai Dolors! Felicitats. Meritxell

      Elimina