La ma passava damunt la pell suau i fresca, i el tacte inexplicablement, desprenia el caliu que desitjava trobar en aquell precís moment.
Eren els primers dies que el sol començava a escalfar una mica ... no hi havia ningú i va decidir que era un bon moment perquè el seu cos nu es retrobés altra vegada amb l'aigua, la sorra, l'aire que, a aquella hora bufava molt suau i fresc i que la va fer esborronar.
Es va treure els pantalons i la samarreta, no duia res, amb els peus descalços es va acostar a l'aigua i poc a poc es va anar endinsant, deixant que les imperceptibles onades acaronessin primer les cames, les cuixes i després la resta del seu cos.
Tot i l'immensitat que l'envoltava, la complicitat amb els elements feia que s'hagués creat la seva pròpia bombolla on és sentia protegida de les adversitats exteriors, on la solitud era la millor companyia, on és podia retrobar amb ella mateixa, amb els seus pensaments, desitjos, anhels ...
Ara el seu cos era lleuger, àgil, perfecte ... surava sense dificultat, li agradava giravoltar ara a un costat, ara a l'altra, li agradava sentir que podia dansar dins l'aigua amb una agilitat pròpia de la millor I. Duncan, li agradava la sensació d'alliberament que tantes vegades havia hagut de reprimir.
Ostres, que maco. Ahir vaig anar a caminar d'hora, per un camí que feia més de quaranta anys que no aixafava.Es un camí ple de records d'una època viscuda, clar. Mentre caminava considerava el canvis i els records que anaves rebrostant a cada pas. I entre tot hi havia un nexe comú de passat i present. Les olors del camp. Olors fresques a pi, a ginesta, a herba en general -i no n'hi havia, de ginesta!! però la olor sí i a mil fragàncies més que no en sabria dir el nom. El teu escrit és tan sensible!! perquè aplega els sentiments i el record gens trist d'altres que d'alguna manera hi són en ells mateixos i en el que van fer; sempre.
ResponElimina... i la música bona i m'agrada.
ResponEliminaHola Dolors,
ResponEliminaVeig que vas fent progressos en el bloc. Enhorabona per la feina.