dijous, 6 de desembre del 2012

... fràgil

 
 
Fora, el vent bufava fort com sempre quan és girava mestral ...
el cel era nítid, d'un instens blau, sense cap núvol i tot i ser en plena tardor

 el sol lluïa desafiadorament enlluernador ...

ella és sentia protegida dins a casa,
però com cada matí tenia la necessitat de sortir al jardí ...
els cabells li fregaven la cara,
les fulles violentament anaven d'una lloc a l'altra,
 s'arremolinavent com buscant un refugi ...
era el propi vent que les empenyia potser a refugiar-se de la seva empenta ...


havien anat caient dels arbres i havien creat una catifa ocre rogenca
que vist des de dins la casa l'embolcallava fins a proporcionar-li una sensació de confort ...

per això ni tant sols volia trepitjar la immensitat de fulles que s'estenien als seus peus,
eren fortes, resistents i a la vegada fràgils,
no podia trencar de cap manera les ramificacions de cada fulla,
hauria sigut com trepitjar la seva pròpia ànima ...
i malgrat la seva fortalesa,
sabia que ara, era tant fràgil com aquelles fulles que l'acompanyaven,
i que aquesta vegada les trepitjaria ella sola.




4 comentaris:

  1. OH,Dolors com m'agrada , poc però intens.
    Petons.

    ResponElimina
  2. Dolors, em sento conmoguda pels teus escrits...gracies per donarnos un toc d.amor al nostre ser més intern...espero k així tbe descansi la teva anima,,compartin els teus petits o grans moments d´estats d.anim..--Rosalía

    ResponElimina
  3. Gracies per compartir aquestes belles paraules.... fragil pero molt i molt forta.. continua escrivint Dolors !!!

    ResponElimina