... fràgil

 

 

Fora, el vent bufava fort com sempre quan és girava mestral ...
el cel era nítid, d'un instens blau, sense cap núvol i tot i ser en plena tardor
 el sol lluïa desafiadorament enlluernador ...

ella és sentia protegida dins a casa,

però com cada matí tenia la necessitat de sortir al jardí ...
els cabells li fregaven la cara,

les fulles violentament anaven d'una lloc a l'altra,

 s'arremolinavent com buscant un refugi ...
era el propi vent que les empenyia potser a refugiar-se de la seva empenta ...

havien anat caient dels arbres i havien creat una catifa ocre rogenca
que vist des de dins la casa l'embolcallava fins a proporcionar-li una sensació de confort ...

per això ni tant sols volia trepitjar la immensitat de fulles que s'estenien als seus peus,
eren fortes, resistents i a la vegada fràgils,
no podia trencar de cap manera les ramificacions de cada fulla,
hauria sigut com trepitjar la seva pròpia ànima ...
i malgrat la seva fortalesa,

sabia que ara, era tant fràgil com aquelles fulles que l'acompanyaven,

i que aquesta vegada les trepitjaria ella sola.