... estiu del '72

Aquell nou curs, de moment, no havia despertat el seu interès, tot i que és considerava una bona estudiant.
Li resultava difícil concentrar-se a les classes,

organitzar-se per a dur a terme els projectes que l'any anterior ja havia pensat que presentaria,

però és que l'estiu havia sigut especialment intens i emotiu ... 

havia despertat les seves primeres passions serioses,

ja no era l'enamorament d'adolescent,

era quelcom mes profund, i ara mateix era un pou de dubtes ...

un garbuix de records l'envaïen i li agradaven ...

no volia pas aparcar-los, és rebolcava en els records com una criatura en un bressol de cotó fluix ...

Un cop enllestida la paperassa, reiniciat nova i gratament el contacte amb les companyes de pis i fins i tot després d'assistir a l'acta d'inauguració del nou curs universitari, que els pares pagaven amb molt de sacrifici, ella se'n va tornar a casa.

Era finals d'octubre i feia un dia esplèndid, un sol clar, i una suau calentor que abellia tornar a la platja, ara buida d'estiuejants, tant sols algú a la llunyania passejant, com ella, immersa en el records ...

Vivia en un poble costaner que a l'estiu acollia els forasters ja habituals de cada any i que eren esperats com part integrant del propi poble i que aportaven sàvia nova.

Al carrer on vivia amb els pares, hi havia una casa mes amunt
on cada estiu venia la mateixa família

que tenien dos fills d'una edat aproximada a la d'ella,

i hi havia una càlida amistat i entranyable relació entre tots.

Aquell estiu els Puig van venir amb un amic del seu fill,

un noi que, malgrat que en un primer moment, no li va cridar l'atenció, si és cert que al cap de pocs dies de coincidir la colla d'amics a la platja,

és va adonar de aquella simpàtica i picardiosa mirada ...

era un noi alt, potser una mica grassonet comparat amb els altres,

però tenia una conversa divertida i sempre era centre d'atenció de totes les amigues.

Passaven els dies, el matins, les tardes fins que és ponia el sol,

tots plegats a la platja, passejant, banyant-se,

els nois jugant a futbol,

les noies parlant, xiuxiuejant d'ells, preparant-se els vestits que durien per la festa major, que era a finals d'agost.

I va arribar la gran nit del ball de la festa major.

La seva amiga de ca els Puig va anar a arreglar-se a casa d'ella.

Els agradava tancar-se a l'habitació, intercanviar vestits, sabates, collarets, pintallavis ... era un ritual excitant que cada any repetien amb il.lusió.

Tenien dinou anys, les seves pells eren tibants, suaus, lleugerament bronzejades, resplendien com només és pot resplendir a la seva edat.

La mare li havia fet un vestit de tirants, de piqué blanc cenyit a la seva cintura d'abella que marcava amb un cinturó de ras vermell,

 i la faldilla s'estarrufava damunt les enagues emmidonades, tapant just el genoll i les sabates amb una mica de taló ...

és sentia més il.lusionada que altres anys.

Van anar cap al Casino, hi havia quasi bé tot el poble,

petits, grans, pares, avis, germans, la canalla gaudia amb la musica, les llumetes ... els vestits nous ...

havien disposat les taules al volant d'una gran pista de ball a tocar de l'entarimat on hi havia l'orquestra ...

de reüll és buscaven amb les mirades...

les amigues es van asseure en una taula,

i els nois és feien els distrets mentre parlaven prop d'on servien els refrescs,

i com a molt els esperaria una copa de cava quan encenguessin els focs d'artifici.

Els nois, com aquell que no vol la cosa, és van anar apropant,

i finalment l'amic dels Puig li va demanar per ballar ...

ella és va enrojolar i el cor li bategava de tal manera que pensava que ell li notaria quan la va agafar per la cintura ...

 els primers passos van ser una mica matussers fins que en cosa de segons

els seus cossos és van embolcallar al ritme de la musica i ella es va deixar endur per la fermesa d'aquella mà a la cintura i amb l'altra sense adonar-se'n van entrecreuar els dits ... i l'olor d'ell, olor fresca de nit d'estiu ...

No calia parlar, els seus ulls ho deien tot, guspirejaven, reien, somreien, i la musica seguia sonant i ells no van deixar de ballar fins que van anunciar que des dels mateixos jardins del Casino podrien veure els focs que encendrien a la platja.

Tota la colla va baixar a la platja, és van treure les sabates i van sentir la sorra fresca de la nit al seus peus ... els coets, els focs, els petards s'encenien i enlairaven en la foscor entre el perfil del mar i el cel ...

poc a poc van quedar sols, i sense saber com, aquelles mans que l'havien dut amb fermesa per la pista de ball,

ara li acariciaven la cara i els llavis és van tocar fins a fondre's en un dolç i apassionat petó.



... fràgil

 

 

Fora, el vent bufava fort com sempre quan és girava mestral ...
el cel era nítid, d'un instens blau, sense cap núvol i tot i ser en plena tardor
 el sol lluïa desafiadorament enlluernador ...

ella és sentia protegida dins a casa,

però com cada matí tenia la necessitat de sortir al jardí ...
els cabells li fregaven la cara,

les fulles violentament anaven d'una lloc a l'altra,

 s'arremolinavent com buscant un refugi ...
era el propi vent que les empenyia potser a refugiar-se de la seva empenta ...

havien anat caient dels arbres i havien creat una catifa ocre rogenca
que vist des de dins la casa l'embolcallava fins a proporcionar-li una sensació de confort ...

per això ni tant sols volia trepitjar la immensitat de fulles que s'estenien als seus peus,
eren fortes, resistents i a la vegada fràgils,
no podia trencar de cap manera les ramificacions de cada fulla,
hauria sigut com trepitjar la seva pròpia ànima ...
i malgrat la seva fortalesa,

sabia que ara, era tant fràgil com aquelles fulles que l'acompanyaven,

i que aquesta vegada les trepitjaria ella sola.



 

Tantes vivències, tantes il.lusions, tantes noves experiències,
 tanta lluita, converses, discussions,

tantes coses que m'has ensenyat i les que m'han quedat per aprendre,

tant d'amor i respecte,
 carinyo, rialles i somriures,
 tantes llàgrimes vessades ...
 com és pot descriure una vida compartida? ...

perquè no ho podria dir d'altra manera,

UNA VIDA COMPARTIDA ... i això ho inclou tot.

 

 Fins i tot ara ...
 aquestes hores  en silenci,  els dos junts, 

amb la certesa de sentir-nos  embolcallats amb l'amor de tots els que ens estimen i estimem ...

 Hores de records, de reflexions, de serenitat,

de profunds sentiments, hores viscudes intensament, en positiu,

sense defallir davant l'adversitat ...
 

Una altra nit al teu costat, junts ...
 no m'espanta la foscor,
 no hi ha foscor quan tu hi ets,
 i si l'albada desperta nuvolada tu ets la llum  i el goig  que enceta un nou dia,
 el teu goig de viure cada instant,
 el teu goig que queda amb mi,
 espòs estimat, amant, amic, company ...
sempre junts Joan.

 



 

 

... alliberament (I)



... els primers oms, el mantra persistent,

la presa de consciència del cos,

les respiracions profundes,

la introversió,

el retrobament amb el seu mon interior tant difícil d'assolir en la quotidianitat diària,

la comunió entre la seva ment i el seu cos ...

l’olor d’encens, la llum d’un suau color safrà ...
i després d'uns minuts és troba en plena execució de les àssanes que,

la dolça, lliscant i envolvent veu de la iogini els va indicant.

         Tenia els peus nus a l’estora i els va retirar i els va posar a terra,

li agradava el contacte de la pell damunt l’entarimat de fusta,

els braços estirats lleugerament separats al costat del cos,

inspira ...

expira ... el cos s’inclina endavant,

inspira ... torna a la posició inicial,
expira ... el cos s’inclina endavant i

el moviment dels braços és fa cada vegada més rítmic,

inspira ...

expira ... i la sessió és va accelerant,

la musica acompanya, poc a poc, in crescendo,

s’adona que la seva figura s’ha convertit en una elegant àguila que ha aconseguit un lliure, pacífic i lluminós vol,

deixant endarrera una pesada foscor.



... solitud (I)

Seia en un banc de pedra dels que havien disposat al jardí recent dissenyat del nou pavelló del centre ...

no era gens còmode i és va asseure a la gespa,

repenjant l’esquena al banc.

Només volia estar sola i aïllada, no volia parlar amb ningú,

sempre duia un llibre que no deixava fins que l’acabava, que a més de ser la millor companyia que podia gaudir, ara que ja es trobava en condicions, i,

 el seu cap estava una mica més lúcid,

 no volia que ningú se li acostés,

no tenia res a dir a aquelles persones ...

no tenia res a veure amb el seus problemes,

 ni tampoc s’hi identificava, ni li interessaven ...

Era plenament conscient de per què és trobava on era,

el nou centre era als afores i situat en un petit turó, des d’on ella, quan sortia al jardí, podia veure casa seva ...

li agradava mirar-la, l’enyorava, enyorava les seves coses,

la seva roba, l’olor quan entrava en tornar a casa, de la feina, de comprar, d’un viatge,

enyorava la seva dutxa, el seus estris personals del lavabo,

obrir els calaixos de l’armari, de la tauleta de nit, de la calaixera,

la seva roba blanca, de vestir ...

coses tant personals com indescriptibles ...

Al març el sol encara era feble però agradable, ella l’anava seguint pel jardí, necessitava l’escalfor que li donava ... necessitava la vida que li entrava per cada porus de la seva pell,

eren les petites estones on es reomplia de vida,

com podria, si no, anar passant les hores, els dies, les nits,

esperant que?, l’endemà?, una altra sessió de teràpia? per què?

Si al menys hagués pogut plorar ...

havia plorat tant que ja no li quedaven llàgrimes,

 se li havia secat el llagrimer,

no en sortien, volia plorar, volia que vessessin llàgrimes fins no poder mes,

fins l’extenuació ... potser aleshores s’alliberaria ...



Seia en un banc de pedra dels que havien disposat al jardí recent dissenyat del nou pavelló del centre ...

no era gens còmode i és va asseure a la gespa,

repenjant l’esquena al banc.

Només volia estar sola i aïllada, no volia parlar amb ningú,

sempre duia un llibre que no deixava fins que l’acabava, que a més de ser la millor companyia que podia gaudir, ara que ja es trobava en condicions i el seu cap estava una mica més lúcid,

 no volia que ningú se li acostés,

no tenia res a dir a aquelles persones ...

no tenia res a veure amb el seus problemes,

 ni tampoc s’hi identificava, ni li interessaven ...

Era plenament conscient de per què és trobava on era,

el nou centre era als afores i situat en un petit turó, des d’on ella, quan sortia al jardí, podia veure casa seva ...

li agradava mirar-la, l’enyorava, enyorava les seves coses,

la seva roba, l’olor quan entrava en tornar a casa, de la feina, de comprar, d’un viatge,

enyorava la seva dutxa, el seus estris personals del lavabo,

obrir els calaixos de l’armari, de la tauleta de nit, de la calaixera,

la seva roba blanca, de vestir ...coses tant personals com indescriptibles ...

Al març el sol encara era feble però agradable, ella l’anava seguint pel jardí, necessitava l’escalfor que li donava ... necessitava la vida que li entrava per cada porus de la seva pell,

eren les petites estones on es reomplia de vida,

com podria, si no, anar passant les hores, els dies, les nits,esperant que?, l’endemà?, una altra sessió de teràpia? per què?

 

Si al menys hagués pogut plorar ...

havia plorat tant que ja li quedaven llàgrimes, se li havia secat el llagrimer,

no en sortien, volia plorar, volia que vessessin llàgrimes fins no poder mes,

fins l’extenuació ... potser aleshores s’alliberaria ...

... moments (III)



Quants cops havia buscat i desitjat gaudir d’una intima i dolça soledat...

com a la majoria, la seva vida era un garbuix d’actes diaris que duia a terme instintivament ...

descartant  l’hora de la feina, la resta del dia no havia aconseguit mai posar un cert ordre dins del desordre que ja li agradava.

No buscava una vida rígida ni estricta,

era aquest l'estat que tenia idealitzat, de controlar el desordre ...

però això no arribava,

sempre hi havia algun motiu, alguna circumstància que l’obligava a seguir el camí que semblava que estava marcat ...

marcat perquè o per qui?

Realment volia aconseguir el seu anhel?

I si ho aconseguia com seria la seva vida?

tancada en una bombolla ...

fent un camí on no hi ha res ni ningú al final ...

no, tampoc era aquest el seu desig,

no podia passar la seva vida sense compartir sentiments, sense compartir petites relacions, converses, abraçades, aprendre escoltant ...

Sí, era molt egoista, compartir fins on ella voldria compartir,

conversar fins a no tenir mes ganes de parlar, ni que li parlessin,

ni escoltar, ni que l’escoltessin ...

Era una etapa, un estat, una catarsi temporal? ...

Malgrat que els records l’envaïen ...

sempre agradables, sempre compartits, sempre acompanyats,

ara, avui, el moment era aquest ...
o be volia ser rescatada d'aquest estat?

 

La Torre (I)

L’intens calor convidava a quedar-se a casa,

 ni tant sols era suportable ser al mas, tampoc aguantava la platja,

per això buscava una temperatura adient amb l’aire condicionat ...

les hores eren llargues i l’única manera de passar-les era llegint i fent anotacions de pensaments o records, al bloc que sempre tenia a la vora.

 Habitualment ho feia a les nits però aquests dies de vacances qualsevol moment era bo ...

Després d’un dia soporífer, quan arribava la nit, i havia sopat alguna cosa refrescant, es posava a remenar caixes de llibres que tenia pendent de seleccionar des de feia molt temps.

La capsa que va obrir aquell vespre, era plena de postals i cartes,

algunes encara dins als sobres.

 L'olor que es va desprendre de la capsa que feia anys era hermèticament tancada, la va envair agradablement per uns instants ...
Hi havia postals en blanc i negre i color sípia,

algunes escrites al darrera,

d'altres no tenien cap escrit ni adreça ...
El paper de les cartes s'havia tornar groguenc, amb algunes taques mes fosques ...

tot i que estaven plegades amb molta cura, és notava que havien estat llegides i rellegides més d'un cop i tornades a doblegar ...

la cal.ligrafia anglesa li acabava de donar un romanticisme i misteri que la va encuriosir i,  lentament,

 es va posar a triar entre una cosa i l'altra i ordenar per dates.

4 Agosto 1912, era l'únic que hi havia escrit a la postal,

tampoc sabia de qui era, si anava dirigida especialment a algú,

ni si aquella data tenia cap significat.
Com que la capsa era a casa els avis, ben bé podia ser de la besàvia o d'alguna amiga de l'època, o potser algun pretendent,

o qui sap si havia passat quelcom d'especial aquell dia ...

El que si era segur, és que esbrinaria on era aquell lloc, a qui pertanyia la postal i que va passar l'estiu de 1.912 ...
Decididament es va posar a llegir el contingut de la capsa que tenia davant a terra ...

 anaven passant les hores ...

no era senzill ordenar tot el paperam ...

i quan es va despertar ja era de dia,

les postals i les cartes eren escampades a terra ...

seguiria amb l'agradable tasca de llegir les històries d'uns avantpassats que tan sols n'havia sentit parlar a casa el avis.

Arasta Çarsisi

Malgrat que no feia massa temps que coneixia les companyes de viatge que van organitzar l' escapada a Istanbul,
no li va semblar del tot malament,
eren unes noies agradables, vitals, compartien aficions per l'art, la fotografia i podia ser interessant.

Havien visitat els principals punts d'interès turístic i cultural,

alguna zona recomanada per algun amic,
els dies s'havien fet curts, com passa habitualment en molts viatges ....

  

Havien quedat que l'ultim dia, tornarien al Gran Basar a fer les ultimes compres.

 

Tot i l'encant que hi va trobar en un primer moment,

no tenia interès en fer cap compra,
pel que va decidir que aquell dia donaria un tomb pel seu compte,
cosa que a les companyes no els va agradar gaire,
si més no, ella els va prometre que no s'allunyaria de l'hotel i que duria el mòbil sempre connectat i a mà.

Volia observar novament la Mesquita Azul,

els voltants,

observar com el fidels es rentaven els peus abans d'entrar,

volia tornar a trobar el punt on, el primer dia, els havien indicat com situar-se per a quedar de cara a la Meca,

 i tenia la necessitat repetir l'experiència sense presses, de barrejar-se en mig de fidels i turistes ...

Finalment va sortir i en baixar les escales,

 es va dirigir cap a la dreta, on va veure l'entrada d'un petit basar, el Basar Arasta, pràcticament d'un sol carrer,

resultava evident que no tenia res a veure amb els multitudinaris i turístics que havia vist fins aleshores ...

... les botigues oferien articles de mes qualitat,

les sedes, les llanes, les joies, la plata, el cuir, la ceràmica ...

la presentació tenia una altre caire,

l'atenció al client era diferent ...

... caminava fascinada d'un aparador a l'altra,
a aquella hora del matí no hi havia massa gent,
els comerciants seient fora del seu local,
fumaven, bevien te, somreien als possibles clients ...
va entrar en una plateria,

 hi havien unes peces extraordinàriament belles,
des d'unes molt treballades a d'altres amb uns dissenys actuals, sofisticats ...

i quant es va girar cap al taulell el va veure ...

trenta i tants, alt, pell morena, cabells llargs, foscos i brillants, ulls de color avellana, penetrants darrera unes ulleres que li donaven un aire intel.lectual,

d'haver realitzat estudis a Anglaterra o a Estats Units ...

Ell parlava un anglès fluid i ella es defensava amb el seu anglès d'acadèmia, la va saludar amablement,

 ella no es va poder resistir a comprar una meravellosa polsera de plata ...
va marxar i va seguir el seu passeig pel basar,

fins que ja de tornada a la recerca de la sortida, de nou es va trobar amb el jove de la argenteria assegut a la porta de la seva botiga.

Es va aixecar i la va convidar a prendre un te turc a la plaça que havia a l'entrada del basar.

Aquell cafè estava disposat a la manera chill out,

 a l'aire lliure, amb sofas baixos, taules baixes,

infinitat de coixins blancs de cotó ...

com que el seu company era conegut, els van donar un bon lloc on podien contemplar un petit escenari que acabaven

 de preparar i el dervix va començar la seva dansa sufí ...

 es va abandonar davant el plaer de l'olor de te, de cuir, dels kebabs ...

de la música hipnotitzant ...

va agafar el mòbil i va trucar a les seves amigues ...

"no us preocupeu, demà a migdia ens trobem a l'hotel ..."
(totes van riure i van penjar)

... divendres

 Avui, mentre dinaven, és mirava al seu home adonant-se com els dos anaven canviant,

els seus cossos no eren com temps endarrere,
 i uns agradables i eròtics records la van fer decidir que aquell dia soparien a casa.
Improvisaria com feia moltes vegades, deixant que la seva creativitat per aquestes ocasions els fes compartir un àpat relaxat i agradable,

sense descartar el que podria sorgir després.

D'una manera melangiosa recordava aquella etapa,

era estiu, feia calor, molta calor, molts vespres ella l'esperava anhel.lant que arribes a casa.
Sempre havia sigut una dona bonica, el seu cos ben format, la pell jove, fina i tibant, malgrat no ser exuberant, sabia que produïda un atractiu i desig especial al seu home, que no s'hi podia resistir.

                    Després d'una bona dutxa s'hidratava amb crema ...

els braços, els pits, el torç, els malucs, les cames,

    de tal manera que la pell era seda pura,

i l'olor ...

l'olor es barrejava amb la de la pròpia pell,

era tant característica seva que hauria sigut del tot impossible buscar-la en una altra dona.



      


                

I ella ho sabia, coneixia perfectament la sensualitat que desprenia,
       i l'efecte que desencadenaria al seu home,

de gaudir l'un de l'altra, de descobrir altres sensacions i esgarrifances, d'explorar punt per punt el cos anhel.lat, desitjat, estimat, fins l'èxtasi.

Es posava un lleuger vestit d'estiu, sense roba interior, i com el que no vol la cosa, preparava un plat fresc per a sopar ...

Era divendres, el cansament quedava a la porta i els amants començaven un sensual i eròtic cap de setmana.