Arasta Çarsisi

Malgrat que no feia massa temps que coneixia les companyes de viatge que van organitzar l' escapada a Istanbul,
no li va semblar del tot malament,
eren unes noies agradables, vitals, compartien aficions per l'art, la fotografia i podia ser interessant.

Havien visitat els principals punts d'interès turístic i cultural,

alguna zona recomanada per algun amic,
els dies s'havien fet curts, com passa habitualment en molts viatges ....

  

Havien quedat que l'ultim dia, tornarien al Gran Basar a fer les ultimes compres.

 

Tot i l'encant que hi va trobar en un primer moment,

no tenia interès en fer cap compra,
pel que va decidir que aquell dia donaria un tomb pel seu compte,
cosa que a les companyes no els va agradar gaire,
si més no, ella els va prometre que no s'allunyaria de l'hotel i que duria el mòbil sempre connectat i a mà.

Volia observar novament la Mesquita Azul,

els voltants,

observar com el fidels es rentaven els peus abans d'entrar,

volia tornar a trobar el punt on, el primer dia, els havien indicat com situar-se per a quedar de cara a la Meca,

 i tenia la necessitat repetir l'experiència sense presses, de barrejar-se en mig de fidels i turistes ...

Finalment va sortir i en baixar les escales,

 es va dirigir cap a la dreta, on va veure l'entrada d'un petit basar, el Basar Arasta, pràcticament d'un sol carrer,

resultava evident que no tenia res a veure amb els multitudinaris i turístics que havia vist fins aleshores ...

... les botigues oferien articles de mes qualitat,

les sedes, les llanes, les joies, la plata, el cuir, la ceràmica ...

la presentació tenia una altre caire,

l'atenció al client era diferent ...

... caminava fascinada d'un aparador a l'altra,
a aquella hora del matí no hi havia massa gent,
els comerciants seient fora del seu local,
fumaven, bevien te, somreien als possibles clients ...
va entrar en una plateria,

 hi havien unes peces extraordinàriament belles,
des d'unes molt treballades a d'altres amb uns dissenys actuals, sofisticats ...

i quant es va girar cap al taulell el va veure ...

trenta i tants, alt, pell morena, cabells llargs, foscos i brillants, ulls de color avellana, penetrants darrera unes ulleres que li donaven un aire intel.lectual,

d'haver realitzat estudis a Anglaterra o a Estats Units ...

Ell parlava un anglès fluid i ella es defensava amb el seu anglès d'acadèmia, la va saludar amablement,

 ella no es va poder resistir a comprar una meravellosa polsera de plata ...
va marxar i va seguir el seu passeig pel basar,

fins que ja de tornada a la recerca de la sortida, de nou es va trobar amb el jove de la argenteria assegut a la porta de la seva botiga.

Es va aixecar i la va convidar a prendre un te turc a la plaça que havia a l'entrada del basar.

Aquell cafè estava disposat a la manera chill out,

 a l'aire lliure, amb sofas baixos, taules baixes,

infinitat de coixins blancs de cotó ...

com que el seu company era conegut, els van donar un bon lloc on podien contemplar un petit escenari que acabaven

 de preparar i el dervix va començar la seva dansa sufí ...

 es va abandonar davant el plaer de l'olor de te, de cuir, dels kebabs ...

de la música hipnotitzant ...

va agafar el mòbil i va trucar a les seves amigues ...

"no us preocupeu, demà a migdia ens trobem a l'hotel ..."
(totes van riure i van penjar)