... dimecres

Com sempre, quan ha arribat ja l’esperava, la seva mirada i el seu somriure picardiosos l’han fent recordar les seves anhelades trobades quan es van conèixer,
aleshores  els dies és feien massa llargs per esperar l’endemà.

La serenitat que els dóna el pas del temps
no treu en cap moment el desig del retrobament.
Ell seia al balanci, i ella ho he fet al seu davant, al gronxador que l’avi va fer pels nens i que, malgrat ja fa molts anys que no utilitzaven,
sabia que li agradava gronxar-se suaument, i parlar amb ell,
i complaure's  en el silenci que alguns cops deixaven que els embolcallés ...
no els calia res més que la seva companyia.

Aquest dimecres estaven sols,
ningú podia distreure ni interrompre aquests moments tant seus. Ell s’ha acostat i li ha acariciat la cara, el coll, fins arribar als pits. Les seves mans sempre han sigut molt suaus, fins i tot,
ben sovint se’n riuen perquè ell te la pell més fina que no pas ella,
sent una noia …
se’n reia quan la veia posar-se crema …

El palmell de les seves mans, és passejaven complaents damunt la seva pell
que s’estremia,
i li ha agafat la cara amb fermesa,
l’ha mirat, com només ell ho podia fer i l’ha fet sentir tot l’amor que tenien i
que el dia a dia, no els deixava gaudir ni mimar com és mereix,
i passaven els dies i les hores deixant-lo aparcat en un racó, com un fet que sabien que hi era i del que no en tenien la cura que calia.

Aleshores ella s’ha aixecat, l’ha abraçat, i s’han agafat les mans …
els cossos a tocar,
ella sentia el seu cor,
ell els seus pits ben premuts al seu cos,
ella la seva virilitat cada cop més evident, i,
cantussejant a cau d’orella s’han envoltat fins a perdre la consciencia del temps i del lloc …

Quan ella s’ha despertat, estava sola, altra cop, amb el cos impregnat de la fragància del seu estimat.



... estiu del '72

Aquell nou curs, de moment, no havia despertat el seu interès, tot i que és considerava una bona estudiant.
Li resultava difícil concentrar-se a les classes,

organitzar-se per a dur a terme els projectes que l'any anterior ja havia pensat que presentaria,

però és que l'estiu havia sigut especialment intens i emotiu ... 

havia despertat les seves primeres passions serioses,

ja no era l'enamorament d'adolescent,

era quelcom mes profund, i ara mateix era un pou de dubtes ...

un garbuix de records l'envaïen i li agradaven ...

no volia pas aparcar-los, és rebolcava en els records com una criatura en un bressol de cotó fluix ...

Un cop enllestida la paperassa, reiniciat nova i gratament el contacte amb les companyes de pis i fins i tot després d'assistir a l'acta d'inauguració del nou curs universitari, que els pares pagaven amb molt de sacrifici, ella se'n va tornar a casa.

Era finals d'octubre i feia un dia esplèndid, un sol clar, i una suau calentor que abellia tornar a la platja, ara buida d'estiuejants, tant sols algú a la llunyania passejant, com ella, immersa en el records ...

Vivia en un poble costaner que a l'estiu acollia els forasters ja habituals de cada any i que eren esperats com part integrant del propi poble i que aportaven sàvia nova.

Al carrer on vivia amb els pares, hi havia una casa mes amunt
on cada estiu venia la mateixa família

que tenien dos fills d'una edat aproximada a la d'ella,

i hi havia una càlida amistat i entranyable relació entre tots.

Aquell estiu els Puig van venir amb un amic del seu fill,

un noi que, malgrat que en un primer moment, no li va cridar l'atenció, si és cert que al cap de pocs dies de coincidir la colla d'amics a la platja,

és va adonar de aquella simpàtica i picardiosa mirada ...

era un noi alt, potser una mica grassonet comparat amb els altres,

però tenia una conversa divertida i sempre era centre d'atenció de totes les amigues.

Passaven els dies, el matins, les tardes fins que és ponia el sol,

tots plegats a la platja, passejant, banyant-se,

els nois jugant a futbol,

les noies parlant, xiuxiuejant d'ells, preparant-se els vestits que durien per la festa major, que era a finals d'agost.

I va arribar la gran nit del ball de la festa major.

La seva amiga de ca els Puig va anar a arreglar-se a casa d'ella.

Els agradava tancar-se a l'habitació, intercanviar vestits, sabates, collarets, pintallavis ... era un ritual excitant que cada any repetien amb il.lusió.

Tenien dinou anys, les seves pells eren tibants, suaus, lleugerament bronzejades, resplendien com només és pot resplendir a la seva edat.

La mare li havia fet un vestit de tirants, de piqué blanc cenyit a la seva cintura d'abella que marcava amb un cinturó de ras vermell,

 i la faldilla s'estarrufava damunt les enagues emmidonades, tapant just el genoll i les sabates amb una mica de taló ...

és sentia més il.lusionada que altres anys.

Van anar cap al Casino, hi havia quasi bé tot el poble,

petits, grans, pares, avis, germans, la canalla gaudia amb la musica, les llumetes ... els vestits nous ...

havien disposat les taules al volant d'una gran pista de ball a tocar de l'entarimat on hi havia l'orquestra ...

de reüll és buscaven amb les mirades...

les amigues es van asseure en una taula,

i els nois és feien els distrets mentre parlaven prop d'on servien els refrescs,

i com a molt els esperaria una copa de cava quan encenguessin els focs d'artifici.

Els nois, com aquell que no vol la cosa, és van anar apropant,

i finalment l'amic dels Puig li va demanar per ballar ...

ella és va enrojolar i el cor li bategava de tal manera que pensava que ell li notaria quan la va agafar per la cintura ...

 els primers passos van ser una mica matussers fins que en cosa de segons

els seus cossos és van embolcallar al ritme de la musica i ella es va deixar endur per la fermesa d'aquella mà a la cintura i amb l'altra sense adonar-se'n van entrecreuar els dits ... i l'olor d'ell, olor fresca de nit d'estiu ...

No calia parlar, els seus ulls ho deien tot, guspirejaven, reien, somreien, i la musica seguia sonant i ells no van deixar de ballar fins que van anunciar que des dels mateixos jardins del Casino podrien veure els focs que encendrien a la platja.

Tota la colla va baixar a la platja, és van treure les sabates i van sentir la sorra fresca de la nit al seus peus ... els coets, els focs, els petards s'encenien i enlairaven en la foscor entre el perfil del mar i el cel ...

poc a poc van quedar sols, i sense saber com, aquelles mans que l'havien dut amb fermesa per la pista de ball,

ara li acariciaven la cara i els llavis és van tocar fins a fondre's en un dolç i apassionat petó.



... fràgil

 

 

Fora, el vent bufava fort com sempre quan és girava mestral ...
el cel era nítid, d'un instens blau, sense cap núvol i tot i ser en plena tardor
 el sol lluïa desafiadorament enlluernador ...

ella és sentia protegida dins a casa,

però com cada matí tenia la necessitat de sortir al jardí ...
els cabells li fregaven la cara,

les fulles violentament anaven d'una lloc a l'altra,

 s'arremolinavent com buscant un refugi ...
era el propi vent que les empenyia potser a refugiar-se de la seva empenta ...

havien anat caient dels arbres i havien creat una catifa ocre rogenca
que vist des de dins la casa l'embolcallava fins a proporcionar-li una sensació de confort ...

per això ni tant sols volia trepitjar la immensitat de fulles que s'estenien als seus peus,
eren fortes, resistents i a la vegada fràgils,
no podia trencar de cap manera les ramificacions de cada fulla,
hauria sigut com trepitjar la seva pròpia ànima ...
i malgrat la seva fortalesa,

sabia que ara, era tant fràgil com aquelles fulles que l'acompanyaven,

i que aquesta vegada les trepitjaria ella sola.



 

Tantes vivències, tantes il.lusions, tantes noves experiències,
 tanta lluita, converses, discussions,

tantes coses que m'has ensenyat i les que m'han quedat per aprendre,

tant d'amor i respecte,
 carinyo, rialles i somriures,
 tantes llàgrimes vessades ...
 com és pot descriure una vida compartida? ...

perquè no ho podria dir d'altra manera,

UNA VIDA COMPARTIDA ... i això ho inclou tot.

 

 Fins i tot ara ...
 aquestes hores  en silenci,  els dos junts, 

amb la certesa de sentir-nos  embolcallats amb l'amor de tots els que ens estimen i estimem ...

 Hores de records, de reflexions, de serenitat,

de profunds sentiments, hores viscudes intensament, en positiu,

sense defallir davant l'adversitat ...
 

Una altra nit al teu costat, junts ...
 no m'espanta la foscor,
 no hi ha foscor quan tu hi ets,
 i si l'albada desperta nuvolada tu ets la llum  i el goig  que enceta un nou dia,
 el teu goig de viure cada instant,
 el teu goig que queda amb mi,
 espòs estimat, amant, amic, company ...
sempre junts Joan.

 



 

 

... alliberament (I)



... els primers oms, el mantra persistent,

la presa de consciència del cos,

les respiracions profundes,

la introversió,

el retrobament amb el seu mon interior tant difícil d'assolir en la quotidianitat diària,

la comunió entre la seva ment i el seu cos ...

l’olor d’encens, la llum d’un suau color safrà ...
i després d'uns minuts és troba en plena execució de les àssanes que,

la dolça, lliscant i envolvent veu de la iogini els va indicant.

         Tenia els peus nus a l’estora i els va retirar i els va posar a terra,

li agradava el contacte de la pell damunt l’entarimat de fusta,

els braços estirats lleugerament separats al costat del cos,

inspira ...

expira ... el cos s’inclina endavant,

inspira ... torna a la posició inicial,
expira ... el cos s’inclina endavant i

el moviment dels braços és fa cada vegada més rítmic,

inspira ...

expira ... i la sessió és va accelerant,

la musica acompanya, poc a poc, in crescendo,

s’adona que la seva figura s’ha convertit en una elegant àguila que ha aconseguit un lliure, pacífic i lluminós vol,

deixant endarrera una pesada foscor.



... solitud (I)

Seia en un banc de pedra dels que havien disposat al jardí recent dissenyat del nou pavelló del centre ...

no era gens còmode i és va asseure a la gespa,

repenjant l’esquena al banc.

Només volia estar sola i aïllada, no volia parlar amb ningú,

sempre duia un llibre que no deixava fins que l’acabava, que a més de ser la millor companyia que podia gaudir, ara que ja es trobava en condicions, i,

 el seu cap estava una mica més lúcid,

 no volia que ningú se li acostés,

no tenia res a dir a aquelles persones ...

no tenia res a veure amb el seus problemes,

 ni tampoc s’hi identificava, ni li interessaven ...

Era plenament conscient de per què és trobava on era,

el nou centre era als afores i situat en un petit turó, des d’on ella, quan sortia al jardí, podia veure casa seva ...

li agradava mirar-la, l’enyorava, enyorava les seves coses,

la seva roba, l’olor quan entrava en tornar a casa, de la feina, de comprar, d’un viatge,

enyorava la seva dutxa, el seus estris personals del lavabo,

obrir els calaixos de l’armari, de la tauleta de nit, de la calaixera,

la seva roba blanca, de vestir ...

coses tant personals com indescriptibles ...

Al març el sol encara era feble però agradable, ella l’anava seguint pel jardí, necessitava l’escalfor que li donava ... necessitava la vida que li entrava per cada porus de la seva pell,

eren les petites estones on es reomplia de vida,

com podria, si no, anar passant les hores, els dies, les nits,

esperant que?, l’endemà?, una altra sessió de teràpia? per què?

Si al menys hagués pogut plorar ...

havia plorat tant que ja no li quedaven llàgrimes,

 se li havia secat el llagrimer,

no en sortien, volia plorar, volia que vessessin llàgrimes fins no poder mes,

fins l’extenuació ... potser aleshores s’alliberaria ...



Seia en un banc de pedra dels que havien disposat al jardí recent dissenyat del nou pavelló del centre ...

no era gens còmode i és va asseure a la gespa,

repenjant l’esquena al banc.

Només volia estar sola i aïllada, no volia parlar amb ningú,

sempre duia un llibre que no deixava fins que l’acabava, que a més de ser la millor companyia que podia gaudir, ara que ja es trobava en condicions i el seu cap estava una mica més lúcid,

 no volia que ningú se li acostés,

no tenia res a dir a aquelles persones ...

no tenia res a veure amb el seus problemes,

 ni tampoc s’hi identificava, ni li interessaven ...

Era plenament conscient de per què és trobava on era,

el nou centre era als afores i situat en un petit turó, des d’on ella, quan sortia al jardí, podia veure casa seva ...

li agradava mirar-la, l’enyorava, enyorava les seves coses,

la seva roba, l’olor quan entrava en tornar a casa, de la feina, de comprar, d’un viatge,

enyorava la seva dutxa, el seus estris personals del lavabo,

obrir els calaixos de l’armari, de la tauleta de nit, de la calaixera,

la seva roba blanca, de vestir ...coses tant personals com indescriptibles ...

Al març el sol encara era feble però agradable, ella l’anava seguint pel jardí, necessitava l’escalfor que li donava ... necessitava la vida que li entrava per cada porus de la seva pell,

eren les petites estones on es reomplia de vida,

com podria, si no, anar passant les hores, els dies, les nits,esperant que?, l’endemà?, una altra sessió de teràpia? per què?

 

Si al menys hagués pogut plorar ...

havia plorat tant que ja li quedaven llàgrimes, se li havia secat el llagrimer,

no en sortien, volia plorar, volia que vessessin llàgrimes fins no poder mes,

fins l’extenuació ... potser aleshores s’alliberaria ...