Ingredient principal: Sentir-te molt bé amb tu mateixa.
Altres ingredients: Una peça de roba amb la qual et trobis fantàstica (no calen lluentons), Unes sabates amb una mica de taló, Color als llavis, El cabell acuradament despentinat.
Preparació: Mira picardiosament al teu home, posa't davant el televisor i baixa el volum, li somrius com el que no vol la cosa, amb el comandament que portes amagat posa la música, t'hi acostes anant seguint el compàs com només tu saps fer, li allargues la mà i, la nit serà teva.
Podia ser un dia qualsevol, migdia, tarda o vespre. Quan ella tornava després del treball, o de tenir cura dels pares, ja molt grans, es trobava el seu home que l'esperava. Ja fos a casa, o bé on ella havia anat, per tal de descansar-la de la càrrega diària. Malgrat no ser un home que compartia les tasques de la llar, sí que era el seu suport, sempre al seu costat, el seu puntal, la seva alegria en dies durs durant els ultims anys. Ell no perdia el somriure, ni les ganes de fer-la riure a ella i, no obstant alguns cops cansada, també reconeixia que en el fons agraïa i fins i tot esperava aquests moments divertits i que només la complicitat de la parella podia fer especials.
Tampoc coincidien en el gust pel tipus de música, però això no era obstacle perquè a ella li resultés tan graciós que, fins i tot cantussejava aquelles velles cançons, estant els dos, o quan es reunien amb els amics.
Amb les noves tecnologies, ella buscava versions actualitzades que li guardava en un arxiu i que ell, home que volia estar al dia, li agradaven tant com les originals, o si més no, pel fet de veure a la seva dona alegre i el més importat per la parella que, entre ells trobaven l'equilibri que harmonitzava la quotidianitat diària.
Aquell dia, només en posar la clau al pany, ell ja li va agafar les bosses que duia de la compra i en un no res les va deixar a la cuina. Tenia posat l'arxiu de música que un bon aparell feia que ressonés agradablement. Sense ni tan sols deixar que es tragués la jaqueta ni canviar-se de roba, va pujar el volum. La mà dreta d'ell a la cintura d'ella, l'esquerra d'ella al coll d'ell, i les altres dues entrecreuades. La feia seguir al ritme de la musica, ara cap al passadís, ara cap a la cuina, cap el saló, tornaven a giravoltar i finalment la guiava cap el dormitori, mentre la cançó es repetia un cop i un altre; el cas era no deixar aquell ritme, no deixar de somriure, no dir res i, dir-ho tot amb la mirada.
Amb una sola mà ella li desfeia el botons de la camisa, ell li treia les mànigues del jersei, ella li desfeia el cinturó, ell li baixava la cremallera i la faldilla queia a terra, i no deixaven de seguir el compàs; les mans de l'un acariciaven plàcidament la pell de l'altre que s'esborronava, fins ni sentir la melodia que seguia repetint; només ells dos, els seus somriures i els seus secrets.
Absorta entre milers de pensaments, de projectes, d'il·lusions, entre milers de dolços records i, milers de lectures delerosa de gaudir, havia deixat, que no oblidat, el seu bloc.
I anit es retrobaren, ella plena i, el bloc en blanc.
Els dits volien saltironejar pel teclat com dits d'infant en una nova descoberta,
lliscant per damunt com un cuc de seda en teixir cada fil, guarnint-lo com filigrana de plata, enllaçant mots que duia a l'ànima i no volien sortir.
Qui sap si s'havia perdut entre paraules que no duien enlloc, o qui sap si buscava encadenar mots bells i nous; no calia que fossin profunds ni sublims, ni que filosofessin de la vida, que la vida era per viure-la. Amb ferma decisió va començar a teixir un brodat de paraules senzilles, entenedores, insinuants i sensuals que, li brollaven no sabia ben bé d'on, però sí que sabia que nodrien la seva ànima.
I amb aquelles paraules podia transmetre l'olor de la terra mullada en acabar de plorure, sabia que podia dur l'escalfor del sol en escolar-se en mig dels núvols, el cruixit en trepitjar la pinassa, el murmuri de les onades en topar cada cop que s'apropaven a la sorra, ones rases, ones embravides, ones que elegantment ballaven, que anaven i venien; podia pintar de colors la foscor de la nit i,
1960, la mirada il·lusionada i sempre expectant d'una nena de sis anys, veia com aquells dies de festa a l'escola, els grans preparaven una altra festa, una festa que tenia quelcom de trista. La mare i les àvies es posaven els millors vestits jaqueta i mantellines de color negre, el pare també el traje més nou, la camisa blanca i corbata negra i tots amb les sabates ben enllustrades.
A la Mariona li posaven el vestit i les sabates que havia estrenat el diumenge abans, un dia assolellat, alegre; ella brandava un palmó que li havia regalat la padrina. Li agradava que fos ben alt i, la mare li guarnia amb un llaç. Aquell dia, la mare, li va posar damunt el vestit nou un abriguet, perquè tornarien tard a casa i cap al vespre podia refrescar una mica. Van anar a la Prioral; el capellà parlava d'unes coses que ella no entenia. Les imatges de l'esglèsia, excepte un Crist crucificat, estaven tapades amb uns draps morats. Tot plegat li feia una mica de por, però els pares li havien ensenyat que una bona nena havia d'estar atenta i escoltar el que deia el capellà i que, quan seria gran, ja ho entendria.
La nena esperava que acabessin aquelles hores a l'esglèsia, perquè fora veuria desfilar uns homes amb capes vermelles, cascs i armadures daurades i lluentes, i que duien unes llances que picaven molt fort a terra mentre marcaven el pas. El pare li havia explicat que eren els armats i que representaven uns soldats romans. La seva ment infantil intentava entendre el desplegament de gent que desfilava pels carrers; uns soldats romans, seguits de fileres d'altres persones que duien túniques llargues i caputxes que els hi tapaven la cara i només veia els ulls i, anaven en grups de diferents colors que, acompanyaven imatges que entre uns quants transportaven al coll.
Des dels recents estrenats sis anys havia quedat fascinada pels vestits dels armats, pel seu pas a compassat; un capità al davant els manava i els guiava i, el soroll de les llances en picar al terra, li ressonaria durant dies al cap. En arribar a casa va agafar una escombra de la mare que, va posar de cap per avall, i va començat a imitar el pas dels soldats pel passadís, davant el somriure dels pares i els avis. Els hi va dir que, quan seria gran, ella faria d'armat.
Però la Mariona va tenir un desengany quan va saber que les nenes no podien ser armats.
Hi havia quelcom que no sabia explicar com podia haver succeït, ella, una dona que vivia el present, dedicada al que més l'entussiasmava que era viure lliurement, sense lligams, una dona actual, culta, segura d'ella mateixa, amb un domini del seu treball que la feia quasi invulnerable, alhora que era sensible als seus sentiments més íntims, vers als de qui estimava, vers als patiments socials, que gaudia amb el seus hobbies, amb la lectura, amb un silenci, amb un cafè amb les amigues, passejant sola o acompanyada, amb el somriure de l'ésser més estimat ... i un dia va pensar que sense adonar-se'n, des de feia temps, no sabia quant, que mirava i tornava a mirar aquella fotografia.
No el coneixia, va ser llegint la invitació que havia rebut de la biblioteca, de la propera presentació que es faria d'un llibre, l'autor del qual li va recordar aquell noi de l'Institut. No n'havia sabut mai el nom, era uns cursos més gran que ella, i aleshores no ho va comentar mai en cap amiga. Van acabar el batxillerat de l'època, i cada u va seguir el seus estudis, la seva vida, i el temps va esborrar aquella anècdota adolescent.
Si més no, quelcom devia quedar molt endins. En veure la fotografia que acompanyava la contraportada del llibre, li va fer un salt el cor, havia de ser ell. Havien passat els anys, però hi ha coses que no passen, malgrat sigui la manera com mirava la càmera. La seva alçada el delatava. Mantenia aquell aire d'estudiant, ara acuradament desgarbat, acuradament bohemi, si més no, veia que la seva trajectòria havia sigut molt interessant, semblava una vida molt viscuda, i que ell n'estava molt segur d'aquella imatge.
Des d'aquell dia, no podia fer altra cosa que mirar la invitació ...
s'havia afeblit la seva invulnerabilitat. havia tornat a l'adolescència, a aquell noi que secretament havia desitjat. Com podria assistir a aquella presentació? ella, aquella dona lliure, segura i sense lligams. Podria tan sols apropar-s'hi a felicitar-lo?, malgrat l'ànsia de sentir el frec de la seva mà que imaginava ferma.
Pensava tot el que podien haver acariciat aquelles mans, pensava que potser la podien haver acariciat a ella, imaginava viatges a països llunyans, trobades furtives, robades a un temps que no retrobaria, però que ara podia començar, i la seva ment bullia de projectes, el seu cos bullia de desig, mentre esperava el dia de l'acte a la biblioteca.
Enyorança de vida viscuda intensament, de vida robada per la mateixa vida, enyorança de complicitat, de secrets ... de nits embolcallades de silencis estimats, buscats i trobats ... de sentir els teus llavis tant a prop dels meus, com el primer dia, com la primera vegada ...
Enyorança d'ahir, d'un passat que no pot tornar, que només tu i jo ens hem endut, d'una vida que se'ns ha quedat curta, impossible d'oblidar, que no vull oblidar ... d'una vida que recomenço dia a dia ...
Enyorança de les teves mans eixugant les meves llàgrimes, acariciant la meva pell ...
9 de juliol de 2013, primera etapa cap a Vietnam, no és només un viatge d'estiu, és un viatge buscant uns somriures, una alegria, fins fa poc negades,
és buscar un punt de partida, un recomençament, i així va ser ... però ara no és el moment, ara estic rellegint i transcrivint un retall de les meves anotacions durant els vols, que, tot i la fascinació de volar, quan tens tantes hores per endavant busques la manera que es facin el més lleugeres possible. Fins ara tot sobre el que estava previst, les estones prèvies a l'aeroport, els tràmits pertinents per embarcar ... Viatgem en classe turista, tenim un pressupost a controlar d'ara en endavant.
Després de quatre hores volant, una pel·licula (Efectos secundarios), la que vaig triar, i bona part del llibre que duia, entre d'altres, (La veritat sobre el cas Harry Quebert) la gent ja es comença a moure, estirar les cames, anar al lavabo ...
Ens contorsionem entre passadissos estrets, entre peus i bosses que sobresurten, malgrat l'amplitud d'un boeing.
Són 2/4 de 6 de la tarda i ja ens porten el sopar. Havíem sortit a les 4 de Barcelona. Nosaltres demanem que ens el reservin per més tard, feia molt poca estona que ens havien donat un pica-pica, que encara teníem al paladar.
La majoria tenim les finestres tancades, però de tant en tant les obrim per veure la llum del dia, malgrat que el sol es va apagant més rapidament del que m'esperava. Jugo mentalment al càlcul del canvi d'horari, de moment no m'he canviat l'hora del rellotge, i ni ho faré durant molts dies ... mantenia l'hora de casa i fàcilment em situava a l'hora local, allà on em trobava. Potser si algú ho analitzes voldria dir quelcom, el fet de no deixar enrere les meves arrels per molt lluny que sigui de casa.
10 de Juliol de 2013, hem fet transfer a Doha. Són les 12 de la nit, hora local, les 7 de la tarda a Reus.
Quina calor!, potser per això era tant important el trànsit aeri que hi havia a aquella hora, possiblement sigui un dels motius de que les sortides d'origen siguin de dia, per a poder canviar la destinació a Qatar de nit, perquè la calor del dia ha de ser molt forta... ... milers de passatgers de diferents nacionalitats, races, colors, étnies ...
Quan baixem de l'avió notem com foc a l'asfalt de la pista, tenim un llarg trajecte fins la terminal que fem amb autobús, tots passen a unes velocitats increíbles per la immensa planura de l'aeroport, pistes, carreteres, edificis baixos, sense més horitzó que cel i res ... el control del temps és molt important per enllaçar els diferents avions ...
Malgrat les presses els qatarians són amables, aquells homes alts, de pell bruna, ulls foscos i penetrants, vestits amb túnica blanca i turbant o dishdasha, ens ajuden ... ... una mà fosca i ferma, en mig de la blancor del vestit i dels focus enlluernadors de l'aeroport, m'ajuda a baixar del autobús i agafar la bossa de mà, fins l'entrada de portes corredores ... amb un somriure ens diem goog mornning ...
Amb el temps molt just i llargues cues, embarquem en un altre boeing direcció Hanoi, aquesta vegada amb escala tècnica a Bangkok, és a dir, sense baixar de l'avió.
Crec que he aconseguit dormir dues hores i mitja, i ara el cansament es comença a notar. Només queden quatre hores per arribar a Hanoi.
Finalment, a les 15:00h, hora local, del 10 de juliol, arribem a Hanoi. I malgrat el cansament, somriem ... somriem ... ens abracem ... fins i tot s'humitegen els ulls ... ganes d'obrir els braços per abastar la llibertat d'haver arribat on hem volgut ...
... no entenem un sol cartell de l'aeroport, tots són escrits en vietnamita, cap amb anglès ni en francès, que hauria pogut ser d'esperar donada l'ocupació colonial francesa ...
A partir d'aquí, interminables anèctodes per passar la duana i trepitjar finalment el país tant esperat ...
... però per això tinc, que seguint rellegint el meu diari d'abord.
.jpg)
