Els colors de la nit

Absorta entre milers de pensaments, de projectes, d'il·lusions,
entre milers de dolços records i,
milers de lectures delerosa de gaudir,
havia deixat, que no oblidat, el seu bloc.

I anit es retrobaren, ella plena i, el bloc en blanc.

Els dits volien saltironejar pel teclat com dits d'infant en una nova descoberta,

lliscant per damunt com un cuc de seda en teixir cada fil,
guarnint-lo com filigrana de plata,
enllaçant mots que duia a l'ànima i no volien sortir.

Qui sap si s'havia perdut entre paraules que no duien enlloc,
o qui sap si buscava encadenar mots bells i nous;
no calia que fossin profunds ni sublims,
ni que filosofessin de la vida,
que la vida era per viure-la.
Amb ferma decisió va començar a teixir un brodat de paraules senzilles,
entenedores, insinuants i sensuals que, li brollaven no sabia ben bé d'on,
però sí que sabia que nodrien la seva ànima.

I amb aquelles paraules podia transmetre l'olor de la terra mullada en acabar de plorure,
sabia que podia dur l'escalfor del sol en escolar-se en mig dels núvols,
el cruixit en trepitjar la pinassa,
el murmuri de les onades en topar cada cop que s'apropaven a la sorra,
ones rases, ones embravides,
ones que elegantment ballaven, que anaven i venien;
podia pintar de colors la foscor de la nit i,

dur el bufar del vent a qui el volgués escoltar.

Mirada de sis anys

1960, la mirada il·lusionada i sempre expectant d'una nena de sis anys, veia com aquells dies de festa a l'escola, els grans preparaven una altra festa, una festa que tenia quelcom de trista. La mare i les àvies es posaven els millors vestits jaqueta i mantellines de color negre, el pare també el traje més nou, la camisa blanca i corbata negra i tots amb les sabates ben enllustrades.

A la Mariona li posaven el vestit i les sabates que havia estrenat el diumenge abans, un dia assolellat, alegre; ella brandava un palmó que li havia regalat la padrina. Li agradava que fos ben alt i, la mare li guarnia amb un llaç.

Aquell dia, la mare, li va posar damunt el vestit nou un abriguet, perquè tornarien tard a casa i cap al vespre podia refrescar una mica.
Van anar a la Prioral; el capellà parlava d'unes coses que ella no entenia. Les imatges de l'esglèsia, excepte un Crist crucificat, estaven tapades amb uns draps morats. Tot plegat li feia una mica de por, però els pares li havien ensenyat que una bona nena havia d'estar atenta i escoltar el que deia el capellà i que, quan seria gran, ja ho entendria.

La nena esperava que acabessin aquelles hores a l'esglèsia, perquè fora veuria desfilar uns homes amb capes vermelles, cascs i armadures daurades i lluentes, i que duien unes llances que picaven molt fort a terra mentre marcaven el pas. El pare li havia explicat que eren els armats i que representaven uns soldats romans.
La seva ment infantil intentava entendre el desplegament de gent que desfilava pels carrers; uns soldats romans, seguits de fileres d'altres persones que duien túniques llargues i caputxes que els hi tapaven la cara i només veia els ulls i, anaven en grups de diferents colors que, acompanyaven imatges que entre uns quants transportaven al coll.

Des dels recents estrenats sis anys havia quedat fascinada pels vestits dels armats, pel seu pas a compassat; un capità al davant els manava i els guiava i, el soroll de les llances en picar al terra, li ressonaria durant dies al cap.
En arribar a casa va agafar una escombra de la mare que, va posar de cap per avall, i va començat a imitar el pas dels soldats pel passadís, davant el somriure dels pares i els avis.
Els hi va dir que, quan seria gran, ella faria d'armat.

Però la Mariona va tenir un desengany quan va saber que les nenes no podien ser armats.

Vulnerable

Hi havia quelcom que no sabia explicar com podia haver succeït,
ella, una dona que vivia el present,
dedicada al que més l'entussiasmava que era viure lliurement,
sense lligams, una dona actual, culta, segura d'ella mateixa,
amb un domini del seu treball que la feia quasi invulnerable,
alhora que era sensible als seus sentiments més íntims,
vers als de qui estimava,
vers als patiments socials,
que gaudia amb el seus hobbies,
amb la lectura, amb un silenci,
amb un cafè amb les amigues,
passejant sola o acompanyada,
amb el somriure de l'ésser més estimat ...
i un dia va pensar que sense adonar-se'n, des de feia temps, no sabia quant,
que mirava i tornava a mirar aquella fotografia.

No el coneixia, va ser llegint la invitació que havia rebut de la biblioteca,
de la propera presentació que es faria d'un llibre, l'autor del qual li va recordar
aquell noi de l'Institut.
No n'havia sabut mai el nom, era uns cursos més gran que ella,
i aleshores no ho va comentar mai en cap amiga.
Van acabar el batxillerat de l'època,
i cada u va seguir el seus estudis, la seva vida,
i el temps va esborrar aquella anècdota adolescent.

Si més no, quelcom devia quedar molt endins.
En veure la fotografia que acompanyava la contraportada del llibre,
li va fer un salt el cor, havia de ser ell.
Havien passat els anys, però hi ha coses que no passen,
malgrat sigui la manera com mirava la càmera.
La seva alçada el delatava.
Mantenia aquell aire d'estudiant, ara acuradament desgarbat,
acuradament bohemi,
si més no, veia que la seva trajectòria havia sigut molt interessant,
semblava una vida molt viscuda,
i que ell n'estava molt segur d'aquella imatge.

Des d'aquell dia, no podia fer altra cosa que mirar la invitació ...

s'havia afeblit la seva invulnerabilitat.
havia tornat a l'adolescència, a aquell noi que secretament havia desitjat.
Com podria assistir a aquella presentació?
ella, aquella dona lliure, segura i sense lligams.
Podria tan sols apropar-s'hi a felicitar-lo?,
malgrat l'ànsia de sentir el frec de la seva mà que imaginava ferma.

Pensava tot el que podien haver acariciat aquelles mans,
pensava que potser la podien haver acariciat a ella,
imaginava viatges a països llunyans, trobades furtives,
robades a un temps que no retrobaria,
però que ara podia començar,
i la seva ment bullia de projectes,
el seu cos bullia de desig,
 mentre esperava el dia de l'acte a la biblioteca.

Enyorança

Enyorança de vida viscuda intensament,
de vida robada per la mateixa vida,
enyorança de complicitat, de secrets ...
de nits embolcallades de silencis estimats, buscats i trobats ...
de sentir els teus llavis tant a prop dels meus,
com el primer dia, com la primera vegada ...

Enyorança d'ahir, d'un passat que no pot tornar,
que només tu i jo ens hem endut,
d'una vida que se'ns ha quedat curta,
impossible d'oblidar,
que no vull oblidar ...
d'una vida que recomenço dia a dia ...

Enyorança de les teves mans eixugant les meves llàgrimes,
acariciant la meva pell ...

Retall del meu diari d'abord (I)

9 de juliol de 2013, primera etapa cap a Vietnam,
no és només un viatge d'estiu, és un viatge buscant uns somriures, una alegria, fins fa poc negades, 

és buscar un punt de partida, un recomençament,
 i així va ser ...
però ara no és el moment,
ara estic rellegint i transcrivint un retall de les meves anotacions durant els vols, que, tot i la fascinació de volar, quan tens tantes hores per endavant busques la manera que es facin el més lleugeres possible.
Fins ara tot sobre el que estava previst, les estones prèvies a l'aeroport,
els tràmits pertinents per embarcar ...
 Viatgem en classe turista, tenim un pressupost a controlar d'ara en endavant.

Després de quatre hores volant, una pel·licula (Efectos secundarios), la que vaig triar, i bona part del llibre que duia, entre d'altres, (La veritat sobre el cas Harry Quebert) la gent ja es comença a moure, estirar les cames, anar al lavabo ...

Ens contorsionem entre passadissos estrets, entre peus i bosses que sobresurten, malgrat l'amplitud d'un boeing.

Són 2/4 de 6 de la tarda i ja ens porten el sopar. Havíem sortit a les 4 de Barcelona. Nosaltres demanem que ens el reservin per més tard, feia molt poca estona que ens havien donat un pica-pica, que encara teníem al paladar.

La majoria tenim les finestres tancades, però de tant en tant les obrim per veure la llum del dia, malgrat que el sol es va apagant més rapidament del que m'esperava.
Jugo mentalment al càlcul del canvi d'horari, de moment no m'he canviat l'hora del rellotge, i ni ho faré durant molts dies ...
mantenia l'hora de casa i fàcilment em situava a l'hora local, allà on em trobava. Potser si algú ho analitzes voldria dir quelcom, el fet de no deixar enrere les meves arrels per molt lluny que sigui de casa.

10 de Juliol de 2013, hem fet transfer a Doha. Són les 12 de la nit, hora local, les 7 de la tarda a Reus.

 Quina calor!, potser per això era tant important el trànsit aeri que hi havia a aquella hora,
 possiblement sigui un dels motius de que les sortides d'origen siguin de dia, per a poder canviar la destinació a Qatar de nit, perquè la calor del dia ha de ser molt forta...

... milers de passatgers de diferents nacionalitats, races, colors, étnies ...

Quan baixem de l'avió notem com foc a l'asfalt de la pista,
tenim un llarg trajecte fins la terminal que fem amb autobús,
tots passen a unes velocitats increíbles per la immensa planura de l'aeroport, pistes, carreteres, edificis baixos,
 sense més horitzó que cel i res ...
el control del temps és molt important per enllaçar els diferents avions ...

Malgrat les presses els qatarians són amables,
aquells homes alts, de pell bruna, ulls foscos i penetrants, vestits amb túnica blanca i turbant o dishdasha, ens ajuden ...
... una mà fosca i ferma, en mig de la blancor del vestit i dels focus enlluernadors de l'aeroport, m'ajuda a baixar del autobús i agafar la bossa de mà, fins l'entrada de portes corredores ...
amb un somriure ens diem goog mornning ...

Amb el temps molt just i llargues cues, embarquem en un altre boeing direcció Hanoi, aquesta vegada amb escala tècnica a Bangkok, és a dir, sense baixar de l'avió.

Crec que he aconseguit dormir dues hores i mitja, i ara el cansament es comença a notar. Només queden quatre hores per arribar a Hanoi.

Finalment, a les 15:00h, hora local, del 10 de juliol, arribem a Hanoi.
I malgrat el cansament, somriem ...
somriem ... ens abracem ... fins i tot s'humitegen els ulls ...
ganes d'obrir els braços per abastar la llibertat d'haver arribat on hem volgut ...

... no entenem un sol cartell de l'aeroport, tots són escrits en vietnamita,
 cap amb anglès ni en francès, que hauria pogut ser d'esperar donada l'ocupació colonial francesa ...

A partir d'aquí, interminables anèctodes per passar la duana i trepitjar finalment el país tant esperat ...

... però per això tinc, que seguint rellegint el meu diari d'abord.

Insomni

Ja queda poc perquè soni el despertador, i les nits en blanc es repeteixen,

 dia rere dia, nit rere nit,
un cop i un altre ...
ja queda poc perquè un nou dia comenci, quan jo encara no he acabat el d'ahir,
el que sempre segueix, el que no s'acaba mai,
el que no em deix descansar ...

És en va el meu somni de cada nit ...

com si hagués perdut el raonament,

espero anhelant la foscor, quan el dia se'n va,
les llums, la gent, tot al meu voltant es retira i torno al meu silenci, a la meva solitud ...

a la meva, a la nostra intimitat,
i et busco en la foscor, i espero la teva abraçada ...

... tanco els ulls i t'imagino al meu costat,
sento les teves mans com picardiosa i descaradament van palpant el meu cos,
i les meves el teu,
els nostres cossos freguen l'un amb l'altra,
riem perquè sabem el que vindrà,
i parlem amb veu baixa, xiuxiueigem per allargar el moment,
parlem de les nostres vivències,
ens complaem recordant anècdotes mentre vas passant els teus llavis pel meu cos,
mentre amb els meus busco els nostres més íntims secrets ...
m'enretires els cabells que tant t'agraden,

i que deliberadament deixo que freguin la teva cara,

enretires els llençols entre els que hem quedat embolcallats,
i ens fonem com tantes vegades, i sempre diferent de l'anterior ...

... i allargo els braços, i estiro les cames ...
i l'altre costat de llit és buit ...
si més no la meva ànima és plena,
plena d'amor, plena de somriures, plena de tu ...

i com si d'un mirall és tractés,
et miro i des de l'altra costat em piques l'ullet,
em poso un dels teus pijames i espero que soni el despertador.

Mil·límetre a mil·límetre

He tornat a aquell antic hotel de la Rue de l'Université.
La recepció del hall segueix al mateix lloc, l'ascensor, ara restaurat,
 manté les portes de fusta i vidres, envoltat de les reixes que deixaven veure fins a la porta giratòria, cada cop que s'enfilava, i quan baixàvem amb la il·lusió de sortir a descobrir carrers, llibreries, galeries, cafès ...

... petits restaurants, on ens endinsàvem i buscàvem una taula en un racó 

per a gaudir de la deliciosa cuina francesa, d'un bon vi,
de les nostres converses, mirades, de romàntics silencis on haurien sobrat les paraules ...

... no ens calia cap luxe, el nostre luxe era compartir cada moment junts,

 fer-nos nostre cada racó de la ciutat, 

com si mai ningú ho hagués fet ...

Asseguda al balcó de l'habitació en un balancí de vímet ple de coixins, contemplo la nit estelada i freda embolcallada amb una suau manta de caixmir, 

sento a la llunyania el brunzit de la ciutat, que no dorm, 

que a tota hora és plena de vida ...

Sense escoltar, m'acompanya la música que tinc posada a l'habitació
i em deixo anar als meus sentiments,
als meus sentits,
als nostres sentits ...

Sento com en mig de la foscor t'acostes ...

et delata el teu aroma, i, com si no me n'adonés, deixo que vinguis,
que m'agafis la mà i em facis aixecar del balancí ...
la manta cau a terra, però no tinc fred ...
m'abraces i em fas seguir el compàs de la música,
les nostres passes, més que un ball, el que fan és arremolinar-nos cada cop més i més junts

 i sentir cada múscul, cada membre i fondre'ns l'un en l'altra ...

i així, lentament, ens endinsem a l'habitació ...

ens anem desfent de la roba, primer una peça, després una altra

fins a quedar els nostres cossos nus, perfilats per la llum que entra,

 des de la nit de la ciutat ...

Noto com la teva pell s'esborrona quan subtil i intencionadament passo les meves mans pel teu cos,
per cada plec i racó que sé que t'agrada,
quan els meus llavis recorren mil·límetre a mil·límetre al meu estimat,
quan els teus llavis recorren cada mil·límetre del meu cos ...