dimarts, 15 de maig de 2012

La lluna per la finestra


Ja feia dies que ho tenia decidit,
va agafar el tren i se'n va anar al poble dels pares, per passar el cap de setmana al mas que tenien als afores. En Siscu, el masover tenia cura de la finca, del conreu de les oliveres, dels arbres fruiters i del jardí, i la seva dona de la casa que no era gaire gran però molt acollidora.

Just arribar a l'estació ja va veure que en Siscu l'estava esperant,
el cotxe, una mica tronat, era el que recordava de sempre, que funcionava suficientment bé per als trajectes que feien ... no tenien mes de deu minuts des de l'estació fins a la finca, però aquests dies el sol ja començava a picar i va agrair no tenir que fer-ho a peu en ple migdia.


El jardí estava curosament arranjat, net d'herbes, ni fulles per terra ... seguia mantenint la mateixa composició i arriats que en el seu moment van dissenyar amb la mare i que ella havia volgut mantenir ...

                                     li agradava tant...
li va agradar tant des d'un bon començament ...
quan el arbres encara eren joves i tendres que tant sols calia canviar les plantes de temporada i tenir cura de les podes,  i els abonaments que el masover portava al dia. Ara, però, el arbres ja tenien molts anys, eren molt alts i feien una ombra envejable a l'estiu.

Aquests primers dies de primavera tot havia esclatat, no eren només els colors, era l'olor que desprenia el terra, les fulles, les flors, una olor que canviava de l'hora del sol a la nit ...



        Ah, quan arribava la nit ...
el sol lluïa fins molt tard, i quant s'amagava, encenia els llums dels arriats, les torxes i les espelmes ...
 era quasi be un ritual,
passejava altra vegada pel jardí per comprovar que tot estava encès, caminava per els caminals que havien dibuixat per poder anar donant el tomb i així poder gaudir de cada racó ...
  

 











               
havien instal.lat uns bancs de ferro per fruir de la bellesa que s'estenia al seu davant,
i algunes vegades ella si asseia per llegir,
 fins i tot van servir a la mare quant ja no podia recorre'l tot d'una caminada i s'asseia als bancs ...
a l'hivern ho feia a mig mati perquè la suau calor del sol li penetrava per cada un dels porus de la seva pell deixant que li entrés la vida, i a l'estiu hi anava a mitja tarda, quant el sol començava a ser rogenc amagant-se darrera les muntanyes i es girava un suau ventet que alleujava la calor del dia.


Ella va fer el mateix recorregut que la mare, fins que va arribar davant el mas ...
el balancí i els sellons amb els coixins de cotó, les tauletes als costats i les jardineres al voltant, tot ben disposat amb semicercle al voltant d'una gran taula central on feien tots el àpats durant el bon temps, i també algun diumenge assolellat d'hivern...




 aquella nit era perfecte, no es movia ni una fulla,
el cel era clar, no hi havia un sol núvol ...
la taula parada per un sopar informal,
és van asseure en Siscu, la seva dona i ella ...
 no els calia parlar massa, és coneixien des que ella era petita ...
del temps, dels arbres, la salut ...
 és creuaven uns somriures còmplices i carinyosos i ella es fixava que cada vegada que hi anava els veia les mans més arrugades i els dits més encongits per l'artrosi però eren unes mans viscudes, plenes d'experiències, plenes de treballs, plenes de carícies, plenes de vida ...
 i en acabar de sopar van recollir la taula i la cuina i en Siscu i la seva dona se'n van anar a casa seva, perquè des que s'havien fet mes grans vivien en un piset al centre del poble, i és van despedir fins l'endemà.


Ella ho va tancar tot, va apagar les llums, les torxes, les espelmes,
va tancar la porta amb forrellat del mas, es va posar el pijama i se'n va anar a la seva habitació, la seva habitació des de petita ... havia anat introduint alguns canvis ... pocs... alguns complements de llums, roba de llit, coixins, i els llibres que ho anaven envaint tot, llibres d'adolescent, llibres d'estius passats i llibres que anava portant de casa perquè ja no hi cabien ...
 va tancar les cortines, però no va baixar la persiana perquè un dels plaers que tenia en nits com aquella era quant en apagar tots els llums, li entrava la llum de la lluna per la finestra ...




3 comentaris:

  1. S'hi passeja calmat i vessat el plaer la vida, per aquest relat. El banc per a gaudir i per a servir, les mans treballades i acariciades i tota la claror de la nit. Tot molt encertat, fotografia, música i text plaent.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Joan M., les teves paraules són poesia pura.

      Elimina