divendres, 29 d’abril del 2016

Desembre 1972


L'Anna tenia el ple convenciment que li proporcionaven els 19 anys, d'haver assolit la total independència, quan en realitat no era pas així. Estudiava i vivia a casa els pares, si més no, l'arrogància de qui arriba a la majoria d'edat, la rebel·lia de l'època que aleshores estava de moda, la ingenuïtat de qui creu que el món és seu, havia fet que dugués un ritme de vida impropi i imprudent.

A pesar de què en el fons sabia que no era el més adient, seguia endavant convençuda que el seu tarannà trencava els motlles que la societat imposava.
Les seves amigues estudiaven obedientment el que els pares els aconsellaven, o el que, poques, havien escollit.
I d'aquesta manera no pertanyia a cap món. El que, ara, en diriem a cap tribu urbana o no, ni enlloc. No era una bona estudiant, ni de familia adinerada i cap d'aquests dos factors l'afavoria. Per la qual cosa, va optar per saltar-se tots els protocols i tirar pel camí del mig, en plena solitud, seguint només els seus propis instints.

A aquesta edat va patir l'assetjament sexual per part d'una religiosa, professora d'on ella estudiava. Aquest fet es va anar repetint durant el curs 1972/1973. Evitava coincidir amb aquella dona, cosa gairebé impossible donat que també era la cap d'estudis i que era del tot inútil comentar-ho a les noies del curs. Ningú la creuria. I mai va gosar comentar-ho als pares, de fortes conviccions catòliques i morals, el que feia que, a part de ser un tema tabú, haria resultat totalment increïble. Finalment, i al cap dels anys, els pares van morir desconeixen aquells fets i segurs que la rebel·lia de la noia, no era altra cosa que producte de la joventut.

Durant una guàrdia de la nit de cap d'any de 1972 al 1973, els fets es van agreujar. L'Anna havia quedat com a responsable de la planta general de dones de l'hospital. És a dir, una planta plena de llits i de malaltes que pertanyien als nivells més oblidats per la societat; prostitutes, indigents i velles abandonades per les families. Allí tan havia de curar les pústules més sagnants i purulentes d'ancianes mancades de l'alimentació i de la cura adient, com els vòmits i excrements incontrolats de prostitutes en fases terminals, de malalties que, aleshores, no teien nom; com, també havia d'emplenar els imformes pels metges que havien abandonat la guàrdia per assitir a les celebracions de la nit, amb els amics i que, segur, apareixarien de matinada, sense haver dormit ni haver-se canviat de roba, ni rentat la cara.

La noia anava d'un llit a l'altra, anotant constants, curant ferides, i quan no, cap al quartet d'infermeria, des d'on sentia els enraonaments alegres, sovint una mica massa, de les persones que passaven pel carrer.

En una d'aquestes estades a infermeria, per un moment es va sentir observada. A l'altra costat del taulell on disposaven tot l'instrumental clínic, hi havia palplantada la monja que la mirava amb un mig somriure, entre irònic i lasciu, si bé ella no entenia del tot.
L'Anna duia l'uniforme que pertocava per l'època; una bata i devantal blanc, mitges i bambes blanques i una còfia que, per la coqueteria pròpia de l'edat, no cobria ni molt menys els cabells; senzillament duia l'uniforme de la manera menys encotillat possible.

La monja va tancar la porta.
_ Descansa una mica, Anna, li va dir. Jo acabaré de natejar l'instrumental.

L'Anna es va asseure a un tamboret de rodes que era a prop del taulell. Les hores a la nit són llargues i cansades.

Sense gairebé adonar-se'n, les mans de la monja havien tret els clips que subjectaven els cabells i que van caure damunt les espatlles de la noia, i les mans d'aquella dona baixaven des del coll cap als pits que acariciava matusserament.
L'Ana va quedar astorada. No en sabia res d'aquest món, ni tan sols n'havia parlat mai amb ningú, ni a les classes tòriques. Aleshores no es parlava d'aquestes coses. No sabia ben bé que succeïa, només que sentia una angúnia que li anava pujant de l'estòmac cap a la gola. En un no res, l'altra mà d'aquella dona, pujava pel mig de les cuixes fins que li va estripar els pantis per la cintura, li va abaixar les calces, i uns dits humits li fregaven el pubis fins a arribar a penetrar a la vagina.
En aquell moment el vòmit va ser imminent i va anar a parar damunt l'uniforme de la monja que, va haver de veure fins al juny del 1973, quan va acabar el curs.



4 comentaris:

  1. Impressionant relat... cru però escrit amb un llenguatge que no fereix encara que impacta...M'ha agradat!

    ResponElimina
  2. Moltes gràcies Carme López, per llegir-ho i pel teu comentari.
    Hi ha etapes en que vols trencar amb ls relats "ensucrats"...

    ResponElimina