diumenge, 15 de novembre de 2015

15 de novembre-Crònica personal d'una setmana


Havien transcorregut més de 23 hores d'ençà que vàrem enlairar-nos en aquell Boeing a l'aeroport de El Prat, direcció Ho Chi Minh.

No resultava fàcil mantenir la impaciència. La seguretat que ens donava la planificació dels diversos vols que havíem d'agafar i les estades a diferents ciutats, no era, ni de bon tros, motiu suficient per a calmar el garbuix de sentiments que ens envaïen. 

Intentàvem distreure'ns observant els passatgers que trobaríem en aquest camí. En els llibres que ens acompanyaven. En una pel·lícula que no ens insteressava i, que no he aconseguit recordar ni el títol ni l'argument. O en aquell ajudant de vol d'aspecte indefinit i alhora impecable. M'entretenia pensant en com devia ser la seva vida.

Passar els controls d'entrada a Vietnam pot resultar una mica llarg i caòtic. Una manera d'evitar aquesta espera, és sol·licitar els serveis de qui et faci els tràmits a l'aeroport. Aquells nois s'escolen entre els centenars de passatgers que fan cua, i arriben als taulells dels duaners, segellen els visats i passaports i en un no res tens el tràmit resolt. Després arriba el protocolari estira-i-arronsa en el preu previament pactat. Per sort, nosaltres el teniem confirmat per e-mail. I va prevaler la cordialitat oriental.

Fora, la calor era sufocant i xafogosa. Només sortir al carrer la humitat va començar a impregnar-nos de cap a peus i les gotes de suor lliscaven per tot el cos. Aquesta sensació no ens era desconeguda, si més no l'acceptavem de bon grat, perquè era més fort el nostre anhel que cap entrebanc que se'ns presentés.

Ens esperava la Chi, la representant que ens duria a la destinació final i que era la que tramitaría una part de la llarga i complexa paperassa que ja venia preparada des de Barcelona.
Sol passar que les primeres impressions amb altres persones, condicionen d'una manera important la relació que hi podràs mantenir i, queda palès que, en aquest cas, no va ser la millor, malgrat la predisposició per ambdues parts.

A l'hotel la Chi ens va esperar per anar a menjar alguna cosa. No teniem gana però vam acceptar la companyia. En acabar, ens vam acomiadar i ens va donar raó de la persona que ens vindria a recollir al cap de poques hores. La Chi tenia pànic als avions i ella feria el viatge en autocar durant la nit.

Nosaltres a les 5 de la matinada agafàvem un vol intern. Erem a tocar del nostre somni.






4 comentaris:

  1. Ja ha passat un any d'aquesta extraordinària aventura i quantes alegries deus tenir per explicar de les hores ençà.
    Miqueta d'enveja de la bona.
    Petons

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja ho dius bé, Mª Dolors. Si més no, l'aventura continua dia a dia.
      Una abraçada.

      Elimina
  2. Un relat preciós amb tota classe de detalls !!...és nota que encara tens a flor de pell ,l´aventura del viatge que obria la porta a una desconeguda experiència sublim ...com a les bones obres d´ Òpera ...un BRAVO !! per la felicitat conquerida per totes parts

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies Rosalia per a dedicar una estona del teu temps a llegir aquesta entrada.
      Una abraçada.

      Elimina