D'un temps en ça la convivència entre el Joan i la Toia s'havia refredat fins arribar a converses i situacions força tenses.
Però malgrat això seguien junts per una qüestió purament econòmica.
A cap dels dos els hi convenia un divorci. Era més cómode mirar cap un altre costat i fer con si res.
Quan les coses anaven bé entre ells dos, cada estiu passaven unes agradables vacances a l'antic vaixell, recorrent zones de la mediterrània.
Amarraven a diferents ports on, segons l'atractiu i condicions dels clubs nàutics, les estades eren més o menys llargues.
A la darrera edició del Saló Nàutic i, després de temps de consultes i negociacions, en Joan i la Toia van canviar el seu vaixell per un de més nou.
Els aparells de navegació eren d'última generació, més gran, més potència, més facilitat de maniobra, i, a la Toia li agradava com estava decorat. D'un estic eclèctic i alhora minimalista.
L'antic iot era refugi durant els hiverns dels dinars que, cada dissabte feien el Joan i els seus millors amics. I de trobades, junt amb els altres dos matrimonis que, sovint es reunien amb qualsevol excusa.
També feien algun viatge plegats.
Hi havia una estreta amistat entre el Joan i la Toia, amb el Ramón i la Fina, i amb el Pere i la Mercè.
La Toia va organitzar un sopar amb els amics.
No els havien dit res de l'adquisició del nou vaixell, per donar-los una sorpresa, i els va dir que el motiu del sopar era per veure les fotos de Nova York.
El Ramón, que era un viatger ben avesat, hi havia anat més d'una vegada, tant de jove com amb la seva dona, la Fina, que no tenia ulls més que per al seu home.
Era l'esposa perfecte. Sempre a punt, sempre ben arreglada pel seu home; la casa, el dinar, el sopar, la roba, les camises planxadíssimes.
Quan ell deia anem, ella era allí, disposada i contenta de satisfer el més ínfim desig del marit.
I tot sigui dit, el Ramón era un xulo, i, secretament, entre tots es rumorejava de les banyes que li posava a la Fina, arran dels seus viatges de negocis que, per cert, darrerament li anaven força malament, però ho portaven molt ben dissimulat, com si no passes res. Duien el mateix ritme de vida, malgrat el que tots sabien.
En Ramón presumia de les reunions, convits i lloances que li feien alts càrrecs del seu gremi i que se'n creia mereixador.
Presumia d'allotjar-se als millors hotels i de haver estat als millors restaurants.
I la Fina, innocenment contenta, només parlava de lo treballador que era el seu marit. Per aixó li agradava tenir-ho tot perfecte quan ell arribava a casa, per oferir-li descans i confort.
El Pere i la Mercè, eren tot el contrari. Aquí qui duia el pantalons era la Mercè.
En Pere treballava al sector públic i la Mercè tenia un petit negoci que li rutllava força bé. A més li agradava seguir l'estat de l'economia i n'estava al corrent. Així feia les seves petites inversions que li donaven bons resultats.
El Pere anava dient amén a tot el que feia la Mercè, sense més ambició que anar a la feina i esperar que arribés l'hora de plegar.
Mentre, la Mercè, una dona polifacètica i creativa, exposava les seves aquarel·les i ceràmiques. Dominava la cuina com ningú, amb una imaginació i facilitat sorprenents. Els seus plats sempre eren afalagats entre els amics.
Era ella qui organitzava els viatges que feien. Els hi duia el programa tan ben planejat que no calia mirar cap guia ni buscar cap alternativa.
També val a dir que això empipava molt especialmente al Joan que, per sistema, li agradava dur la contrària.
La Mercè que, també havia estat a Nova York amb el seu home, es va encarregar d'organitzar el viatge i de treure online les entrades per les visites que havia previst.
Transcorreguts els dies a la gran ciutat, i per acomiadar el viatge, l'últim dia van fer un sopar a un dels restaurants de l'hotel, a càrrec d'un cuiner de moda, i que la Mercè també havia reservat.
Després anirien a un club de jazz.
Però en acabat el sopar, el Joan li va dir a la Toia que havia begut una mica més del compte i que se n'anava a dormir, perquè l'endamà no volia passar un mal vol cap a Barcelona.
A la Toia no li va semblar estrany, perquè al seu home no li agradaven els avions i a més, a ella, li era igual que l'acompanyés o no la concert de jazz.
Quan estaven a punt d'agafar el taxi, la Fina, tota engalanada com anava, li va dir al seu estimat Ramón que tenia molt mal de cap.
-No t'estiguis per mi carinyet. Tu ves, que jo sé que t'agrada molt.
Però malgrat això seguien junts per una qüestió purament econòmica.
A cap dels dos els hi convenia un divorci. Era més cómode mirar cap un altre costat i fer con si res.
Quan les coses anaven bé entre ells dos, cada estiu passaven unes agradables vacances a l'antic vaixell, recorrent zones de la mediterrània.
Amarraven a diferents ports on, segons l'atractiu i condicions dels clubs nàutics, les estades eren més o menys llargues.
A la darrera edició del Saló Nàutic i, després de temps de consultes i negociacions, en Joan i la Toia van canviar el seu vaixell per un de més nou.
Els aparells de navegació eren d'última generació, més gran, més potència, més facilitat de maniobra, i, a la Toia li agradava com estava decorat. D'un estic eclèctic i alhora minimalista.
L'antic iot era refugi durant els hiverns dels dinars que, cada dissabte feien el Joan i els seus millors amics. I de trobades, junt amb els altres dos matrimonis que, sovint es reunien amb qualsevol excusa.
També feien algun viatge plegats.
Hi havia una estreta amistat entre el Joan i la Toia, amb el Ramón i la Fina, i amb el Pere i la Mercè.
La Toia va organitzar un sopar amb els amics.
No els havien dit res de l'adquisició del nou vaixell, per donar-los una sorpresa, i els va dir que el motiu del sopar era per veure les fotos de Nova York.
El Ramón, que era un viatger ben avesat, hi havia anat més d'una vegada, tant de jove com amb la seva dona, la Fina, que no tenia ulls més que per al seu home.
Era l'esposa perfecte. Sempre a punt, sempre ben arreglada pel seu home; la casa, el dinar, el sopar, la roba, les camises planxadíssimes.
Quan ell deia anem, ella era allí, disposada i contenta de satisfer el més ínfim desig del marit.
I tot sigui dit, el Ramón era un xulo, i, secretament, entre tots es rumorejava de les banyes que li posava a la Fina, arran dels seus viatges de negocis que, per cert, darrerament li anaven força malament, però ho portaven molt ben dissimulat, com si no passes res. Duien el mateix ritme de vida, malgrat el que tots sabien.
En Ramón presumia de les reunions, convits i lloances que li feien alts càrrecs del seu gremi i que se'n creia mereixador.
Presumia d'allotjar-se als millors hotels i de haver estat als millors restaurants.
I la Fina, innocenment contenta, només parlava de lo treballador que era el seu marit. Per aixó li agradava tenir-ho tot perfecte quan ell arribava a casa, per oferir-li descans i confort.
El Pere i la Mercè, eren tot el contrari. Aquí qui duia el pantalons era la Mercè.
En Pere treballava al sector públic i la Mercè tenia un petit negoci que li rutllava força bé. A més li agradava seguir l'estat de l'economia i n'estava al corrent. Així feia les seves petites inversions que li donaven bons resultats.
El Pere anava dient amén a tot el que feia la Mercè, sense més ambició que anar a la feina i esperar que arribés l'hora de plegar.
Mentre, la Mercè, una dona polifacètica i creativa, exposava les seves aquarel·les i ceràmiques. Dominava la cuina com ningú, amb una imaginació i facilitat sorprenents. Els seus plats sempre eren afalagats entre els amics.
Era ella qui organitzava els viatges que feien. Els hi duia el programa tan ben planejat que no calia mirar cap guia ni buscar cap alternativa.
També val a dir que això empipava molt especialmente al Joan que, per sistema, li agradava dur la contrària.
La Mercè que, també havia estat a Nova York amb el seu home, es va encarregar d'organitzar el viatge i de treure online les entrades per les visites que havia previst.
Transcorreguts els dies a la gran ciutat, i per acomiadar el viatge, l'últim dia van fer un sopar a un dels restaurants de l'hotel, a càrrec d'un cuiner de moda, i que la Mercè també havia reservat.
Després anirien a un club de jazz.
Però en acabat el sopar, el Joan li va dir a la Toia que havia begut una mica més del compte i que se n'anava a dormir, perquè l'endamà no volia passar un mal vol cap a Barcelona.
A la Toia no li va semblar estrany, perquè al seu home no li agradaven els avions i a més, a ella, li era igual que l'acompanyés o no la concert de jazz.
Quan estaven a punt d'agafar el taxi, la Fina, tota engalanada com anava, li va dir al seu estimat Ramón que tenia molt mal de cap.
-No t'estiguis per mi carinyet. Tu ves, que jo sé que t'agrada molt.
I el Ramón va marxar amb els altres.
L'endemà van tornar cap a Barceloan, amb el record i les anècdotes del viatge a Nova York.
Puntuals a l'hora que havien quedat, els amics van arribar fins l'amarrament on tenien el iot el Joan i la Toia.
Les dues parelles van quedar bocabadades quan van veure que el seus amics, com a bons amfitrions, els esperaven davant la passarel·la per ajudar-los a pujar al vaixell nou.
Tot van ser petons, felicitacions, copets a l'espatlla i abraçades.
Els homes parlaven de la tecnologia del iot i les dones anaven d'una estança a l'altra.
Així va passar l'estona fins que va arribar l'hora de seure a taula.
La Toia havia parat la taula molt acuradament i va disposar un individual davant de cadascú.
Cada individual era una fotografia en blanc i negre. I a cada imatge hi havia el seu home i la Fina, vistos des de diferents angles, dins de l'ascensor de l'hotel.
La posició de la parella era prou explicita.
Les seves cares quedaven mig amagades entre els cabells de la Fina i la inclinació del Joan cap el coll de la dona.
Al Joan se li veia clarament que duia el cinturó i els pantalons desfets perquè li queien una mica; la Fina que, estava recolzada a una de les parets de l'ascensor amb la faldilla ben arromengada, tenia una mà dins els pantalons del Joan i, amb l'altra l'abraçava pel coll, i una cama alçada i encreuada fins damunt la natja del Joan.
Amb el somriure irònic que carecteritzava a la Toia els va dir
-mireu quines fotos de Nova York-
L'endemà van tornar cap a Barceloan, amb el record i les anècdotes del viatge a Nova York.
Puntuals a l'hora que havien quedat, els amics van arribar fins l'amarrament on tenien el iot el Joan i la Toia.
Les dues parelles van quedar bocabadades quan van veure que el seus amics, com a bons amfitrions, els esperaven davant la passarel·la per ajudar-los a pujar al vaixell nou.
Tot van ser petons, felicitacions, copets a l'espatlla i abraçades.
Els homes parlaven de la tecnologia del iot i les dones anaven d'una estança a l'altra.
Així va passar l'estona fins que va arribar l'hora de seure a taula.
La Toia havia parat la taula molt acuradament i va disposar un individual davant de cadascú.
Cada individual era una fotografia en blanc i negre. I a cada imatge hi havia el seu home i la Fina, vistos des de diferents angles, dins de l'ascensor de l'hotel.
La posició de la parella era prou explicita.
Les seves cares quedaven mig amagades entre els cabells de la Fina i la inclinació del Joan cap el coll de la dona.
Al Joan se li veia clarament que duia el cinturó i els pantalons desfets perquè li queien una mica; la Fina que, estava recolzada a una de les parets de l'ascensor amb la faldilla ben arromengada, tenia una mà dins els pantalons del Joan i, amb l'altra l'abraçava pel coll, i una cama alçada i encreuada fins damunt la natja del Joan.
Amb el somriure irònic que carecteritzava a la Toia els va dir
-mireu quines fotos de Nova York-
