diumenge, 11 de gener del 2015

Gerbera


L'endemà era el seu aniversari i aquest any el passaria sola i molt lluny de casa.

Acabada la seva carrera, post-graus i altres estudis que havia realitzat en diferents països, aquesta vegada el destí l'havia fet arribar fins al sud est asiàtic. Podia ser a qualsevol ciutat, però ara es trobava a Hanoi.

Hi havia bones perspectives quant a la innovació, tecnologia i disseny de nous teixits. Una industria emergent que començava a despuntar i a exportar nous creadors cap a mercats d'occident, interessats en les sedes i els seus tractaments per a les posteriors creacions d'alta costura. Creacions que es cotitzarien a l'alça entre els grans de les passarel·les, mentre en els precaris tallers vietnamites, milers de families subsistirien amb els minsos sous, després de llargues jornades de treball.

De moment, la noia s'havia instal·lat en un apartament a l'avinguda Hai Ba Trung, a la zona centre de la ciutat. L'edifici d'un estil colonial, havia sigut restaurat recentment i els apartaments eren espaiosos, moderns i dotats de bons electrodomèstics i altres serveis que feia que, el canvi de vida, no fos tan dur.

En les estades als diferents països on havia passat temporades, li agradava barrejar-se entre les persones natives, i intentava integrar-se en la mesura de les possibilitats que en alguns llocs li era permès i, ser part de la societat i de la cultura que l'envoltava. Vist des d'un caire egoista, era com una esponja absorbint tot el que el món li oferia.

I en aquest cas no era diferent, volia ser una més de la ciutat. Anava un cop i un altre al barri antic, anomenat "els 36 carrers". Caminava, ara pel carrer de la seda, ara pel del cuir, pel de la plata, els vímets, l'artesania, l'encens; sempre hi havia quelcom per a descobrir.
En deien 36 carrers, però amb els anys s'havien convertit en un laberint de centenars de carrerons on, cada metre, cada centímetre, era ple de gènere que els comerciants traginaven d'un lloc a l'altre, a peu, amb cyclos, amb bicicletes, motos, i, enmig d'aquest batibull d'anades i vingudes, gent que anava a peu, i els turistes badant pel mig del carrer, perquè les voreres havien desaparegut sota la diversitat de les mercaderies exposades i les motos aparcades.

L'esquivaven, els esquivava. El caos i les aromes l'absorbien tant en aquell món, que li semblava el seu propi.

Els baixos dels estrets i petits edificis vessaven de tot el que hom es pot imaginar. Entrava i sortia d'aquelles petites estances, mirant, buscant res i tot, qualsevol cosa li cridava l'atenció, parlava amb els venedors, la majoria amb l'amabilitat que caracteritza als vietnamites, i remenaven fins a les entranyes dels seus petits recambrons per a trobar el que els semblava que a la noia li podia interessar. I després venia l'inevitable i protocol·lari regateig. Sense aquest final, no hauria estat el mateix.

També és cert que de tant en tant, anava al supermercat que tenia molt a prop de l'apartament, i que era dels pocs on es trobava menjar i altres productes occidentals, per a sentir una mica les seves arrels.

Cap al vespre, i com la majoria de ciutadans de la capital i de l'heterogeneïtat de nacionalitats que hi habitaven, sortia a passejar pel llac Hoan Kiem. Hi havia dies que anava a córrer, d'altres s'asseia en un banc i sempre trobava algú al costat per a conversar; d'on era ella, d'on eren ells, del treball, de la família; eren unes converses que s'allargaven fins que decidien que era l'hora d'anar a sopar.

Aquell dia, després de donar el tomb al llac, es va aturar a la plaça en la que hi ha una gran estàtua de coure dedicada a l'emperador Ly Tahi To, al cap d'amunt d'unes escales, sempre guarnides amb flors.
Aquestes escales venen precedides per una gran esplanada, on actualment el joves skaters fan juguesques, assagen noves i arriscades piruetes que, la canalla vol imitar, i passen una estona quan surten de l'escola fins al capvespre, abans d'anar cap a casa.
Ella se'ls mirava asseguda en una de les escales. També s'havia trobat que alguna criatura s'hi apropava en cridar-li l'atenció pel fet de les seves faccions occidentals. Els hi agradava tocar els cabells rossos i arrissats de la noia i ella es deixava fer tantes fotos com li demanaven. Aquella canalla era molt afeccionada a fer-se "selfies". Els mòbils no paraven, en diuen de tota mena.

Amb uns patins amb llumetes es va apropar una nena d'uns dotze anys, alta, de cos fràgil i moviments esvelts, la pell delicada i els cabells llisos, negres i lluents, i es va asseure al seu costat. Diua una motxilla a l'esquena amb els llibres de l'escola. Com era habitual li va preguntar d'on era, i a poc a poc, van anar allargant una conversa que desprenia la il·lusió preadoslescent de qui vol fer grans coses a la vida. Parlaven de viatges, d'estudis, de la roba que duien, de les bambes, i així va ser com va sortir a la conversa que l'endemà era l'aniversari de la noia i que, malgrat estar molt a gust a la ciutat, es sentiria molt lluny de casa.

Sense dir res, la nena va somriure, es va aixecar i va marxar corrent amb els patins.
No havien transcorregut ni dos minuts, quan va veure que la nena tornava amb els seus patins lluminosos.
Altre cop es va asseure al seu costat i aquesta vegada li va allargar la mà. Li donava una gerbera que, segur que havia agafat de les flors de l'estàtua, quan no la veia ningú, i l'havia enganxat amb cinta adhesiva a un bastonet per a poder-la dur i perquè el tronc fos una mica més llarg.

- Si la guardes fins demà, no et sentiràs lluny de casa - li va dir la nena mentre li donava aquella flor.

Va ajuntar les mans al centre del pit, va inclinar el cap i amb un somriure es va acomiadar.


La noia es va quedar asseguda a l'escala, amb aquella bella i humil flor a la mà, un somrís als llavis i els ulls humits. Li va semblar el millor regal d'aniversari. 




2 comentaris: