dimarts, 22 d’abril del 2014

Els colors de la nit



Absorta entre milers de pensaments, de projectes, d'il·lusions,
entre milers de dolços records i,
milers de lectures delerosa de gaudir,
havia deixat, que no oblidat, el seu bloc.

I anit es retrobaren, ella plena i, el bloc en blanc.

Els dits volien saltironejar pel teclat com dits d'infant en una nova descoberta,
lliscant per damunt com un cuc de seda en teixir cada fil,
guarnint-lo com filigrana de plata,
enllaçant mots que duia a l'ànima i no volien sortir.

Qui sap si s'havia perdut entre paraules que no duien enlloc,
o qui sap si buscava encadenar mots bells i nous;
no calia que fossin profunds ni sublims,
ni que filosofessin de la vida,
que la vida era per viure-la.
Amb ferma decisió va començar a teixir un brodat de paraules senzilles,
entenedores, insinuants i sensuals que, li brollaven no sabia ben bé d'on,
però sí que sabia que nodrien la seva ànima.

I amb aquelles paraules podia transmetre l'olor de la terra mullada en acabar de plorure,
sabia que podia dur l'escalfor del sol en escolar-se en mig dels núvols,
el cruixit en trepitjar la pinassa,
el murmuri de les onades en topar cada cop que s'apropaven a la sorra,
ones rases, ones embravides,
ones que elegantment ballaven, que anaven i venien;
podia pintar de colors la foscor de la nit i,
dur el bufar del vent a qui el volgués escoltar.


dissabte, 19 d’abril del 2014

Mirada de sis anys


1960, la mirada il·lusionada i sempre expectant d'una nena de sis anys, veia com aquells dies de festa a l'escola, els grans preparaven una altra festa, una festa que tenia quelcom de trista. La mare i les àvies es posaven els millors vestits jaqueta i mantellines de color negre, el pare també el traje més nou, la camisa blanca i corbata negra i tots amb les sabates ben enllustrades.

A la Mariona li posaven el vestit i les sabates que havia estrenat el diumenge abans, un dia assolellat, alegre; ella brandava un palmó que li havia regalat la padrina. Li agradava que fos ben alt i, la mare li guarnia amb un llaç.


Aquell dia, la mare, li va posar damunt el vestit nou un abriguet, perquè tornarien tard a casa i cap al vespre podia refrescar una mica.
Van anar a la Prioral; el capellà parlava d'unes coses que ella no entenia. Les imatges de l'esglèsia, excepte un Crist crucificat, estaven tapades amb uns draps morats. Tot plegat li feia una mica de por, però els pares li havien ensenyat que una bona nena havia d'estar atenta i escoltar el que deia el capellà i que, quan seria gran, ja ho entendria.

La nena esperava que acabessin aquelles hores a l'esglèsia, perquè fora veuria desfilar uns homes amb capes vermelles, cascs i armadures daurades i lluentes, i que duien unes llances que picaven molt fort a terra mentre marcaven el pas. El pare li havia explicat que eren els armats i que representaven uns soldats romans.
La seva ment infantil intentava entendre el desplegament de gent que desfilava pels carrers; uns soldats romans, seguits de fileres d'altres persones que duien túniques llargues i caputxes que els hi tapaven la cara i només veia els ulls i, anaven en grups de diferents colors que, acompanyaven imatges que entre uns quants transportaven al coll.

Des dels recents estrenats sis anys havia quedat fascinada pels vestits dels armats, pel seu pas a compassat; un capità al davant els manava i els guiava i, el soroll de les llances en picar al terra, li ressonaria durant dies al cap.
En arribar a casa va agafar una escombra de la mare que, va posar de cap per avall, i va començat a imitar el pas dels soldats pel passadís, davant el somriure dels pares i els avis.
Els hi va dir que, quan seria gran, ella faria d'armat.

Però la Mariona va tenir un desengany quan va saber que les nenes no podien ser armats.