divendres, 30 de maig del 2014

L'americana


L’antiga Saigon sempre havia sigut una ciutat cosmopolita, malgrat la seva història, sovint tràgica. Però des de feia anys, el centre, era ple d’un ventall de cultures, si bé en cap moment havia perdut la seva originària orientalitat.

Al vespre, les grans avingudes bullien farcides de ciclos, motos, bicicletes, exagerades limusines, habitants de la ciutat que és movien frenètics d’un districte a l’altre, carregats amb els seus productes, o amb la família sencera damunt la moto. 
Com a única protecció duien una mascareta, i,  els ulls que ho observaven tot, guspirejaven somrients.


Els primers dies d’estada a la ciutat, havia tingut una intensa activitat laboral, sempre acompanyada amb els fabricants que ja havia contactat des d'aquí i que, des del moment que va aterrar, es van desfer amb les atencions pròpies del seu caràcter. 
S’ha de dir que són incansables, i també  que les llargues jornades, no podien ser més planeres. Ella  només s’havia de preocupar d'estar a punt a l’hora que havien quedat i la resta del dia centrar-se en la  intensa atenció per tot el que visitava a les fàbriques on la diuen, còmodament, d’una a l’altra.

Quedava fascinada amb les teles, sedes, fils, gasses, mouselines, estampats, dissenys avantguardistes i exòtics que veia i que estudiava per a properes col·leccions.

Una vegada enllestida la feina, es va prendre un dia pel seu compte,
malgrat fos assaborir el contrast entre el luxe exagerat i el contacte extraordinàriament humà de la gent, a peu de carrer.
Gent que treballava, menjava i dormia en els petits locals on tenien els seus negocis. No descansaven mai, sempre eren oberts. La família s’anava alternant, els homes, els fills, les dones, les àvies, les nenes ...
 Locals on es podia comprar vambes, fideus, o vestits. I si s'esqueia, t’oferien gratament un vol de fideus o de
chicken.


Aquesta vegada la feina l’havia dut a un hotel històric, convertit en un gratacel del districte 1, a una de les principals avingudes.

 I abans de marxar van quedar per a fer el sopar de comiat a la terrassa de l’hotel.
Les vistes des d’allí eren extraordinàries.
La ciutat no dormia, milions de llumetes i cartells de neó t’hipnotitzaven miressis en la direcció que miressis.

Ella es va presentar, puntual, amb un sobri vestit negre sense mànigues, 
sabates de taló ben alt, només guarnida amb un extraordinari fulard,
 obsequi dels seus amfitrions i les úniques i significatives joies que sempre duia: l’aliança i la polsera.

Els cabells recollits deixaven ben clar la serena bellesa del seu rostre i l’elegància pròpia de qui li és innata.

El maitre la va acompanyar a la taula on l’esperaven.
 El fabricants es van aixecar per a rebre la dona que elegantment se’ls apropava.

 I es va adonar que hi havia una persona que no havia vist durant els dies que havia anat a les fàbriques.

Li van presentar com un nou dissenyador que s’estava creant un bon camí a la ciutat i ressò a la resta del país.
Va quedar fascinada per la bellesa d’aquelles faccions orientals, d’ulls ametllats. Pel color de la pell, per com duia els cabells llargs estudiadament mal recollits,   les mans ossades i com els dits llargs agafaven els palillos per a degustar l’exquisit sopar.

De cop es va posar a ploure, com acostuma a fer gairebé cada dia.

Malgrat les altes temperatures i que part de la terrassa era coberta,
la humitat de la pluja es va notar en un gest involuntari de la noia.

Aquell xicot de bellesa oriental, es va aixecar del seu lloc, i es va apropar fins on ella seia.
Li fa oferir la seva americana que, amablement va deixar que li cobris les seves espatlles.

L’orquestra que hi havia a la terrassa, seguia acompanyant el distés i deliciós sopar de l’última nit a la ciutat i, que acabava, encisada pel suau tacte d’una americana que mai es podria endur.





dimarts, 13 de maig del 2014

El primer tresor



Els pares havien de treballar estiu i hivern. Si la paraula vacances no entrava al seu vocabulari, això no era obstacle perquè es trenqués l'harmonia de casa.
Quan arribava l'estiu, la Mariona, passava uns dies al mas del avis i uns altres anava al poble del pare, on vivien unes tietes llunyanes que sempre rebien de molt bon grat a la nena.
Ella duia alegria a aquella casa antiga i molt austera. Es sentia volguda i benvinguda.

Dies abans que la nena arribés, les tietes que, malgrat no ser molt velles, en aquells temps les persones grans en tenien l'aspecte, començaven a preparar la casa que era senzilla però molt pulcre. Obrien finestres, rentaven cortines i preparaven l'habitació on dormiria. 
La casa tenia tres alçades. La planta baixa que era a l'àmbit del carrer, tenia una entrada gran i darrera d'una porta hi havia un espai d'una sola peça, fosc i fred, on temps enrere hi guardaven les collites. Ara, les tietes, ja no podien conrear les terres i allí només si guardava la llenya per la cuina i per l'estufa.

També hi havien posat un safareig que, tan bon punt acabaven de rentar la roba, l'havien de pujar a estendre al tercer pis, on hi havia un terrat que, a l'hivern sovint es glaçava i a l'estiu, la Mariona, jugava amb les tietes perquè si estava fresc.

Des de la mateixa planta baixa i per les escales es pujava al primer pis, on hi havia el menjador, la cuina, una habitacó i un petit lavabo, de tal manera que aquelles velletes fortes com a roures, feien vida duran tot l'any en aquest nivell.

El següent tram d'escales duia a dues cambres més. Eren grans, i, la que destinaven a la nena tenia les parets pintades de color blau-cel; els mobles de fusta fosca contrastaven amb la paret i, amb les cortines i el cobrellit de ganxet blancs enlluernadors.

La casa era la primera d'un carrer que tocava a la Plaça Major, per això la nena hi podia anar sola i es trobava amb els amics que havia anat fent de cada estiu.
La plaça era quadrada amb arbres als quatre costats que feien ombra al bell mig i, al bon temps era lloc de reunió de la gent del poble. De mitja tarda en endavant s'anava omplint de persones que seien i feien rotllanes als bancs; parlaven de les seves coses, les dones portaven labors i hi passaven l'estona, cada una lluint el millor que sabia fer, i parlant, naturalment, les unes de les altres, dels del poble i dels forasters; les seves mirades de cua d'ull no perdien res ni ningú que passés per la plaça. Els homes es quedaven sota els porxos on hi havia l'únic cafè del poble. Ells, trafiquejaven de les seves collites, parlaven d'eines i esperaven l'hora d'anar cap a casa a sopar.

L'ajuntament era al'altre costat de la plaça. La portalada era maca i senyorial, però la nena no hi havia entrat mai.

I en un costat apartat hi havia un racó encisador, on es trovaben els amics. Era l'antic abeurador; allí els rebesavis hi duien els animals a beure i, ara les fonts que, seguien rajant, donaven un caire màgic a aquell indret. Les parets eren blocs de pedres i, degut a la humitat, tenien herbes entremig que els donava un aire salvatgement enjardinat. Les rames dels arbres penjaven gairebé a tocar de terra.

Aquell era el punt de juguesca de la canalla, de xipollejar amb l'aigua fins a arribar a casa completament xops, amb la corresponent reprimenda que els esperava. Era el lloc pels secrets entre les nenes, pels tiraxines dels nens, per les brivallades dels nois en fer-se més grans, per adonar-se'n que els nens i les nenes es miraven diferent, per fer uns primer descobriments,  per xiuxiuejar que aquella nena forastera que venia cada estiu, cridava l'atenció del nens a mesura que s'anaven fent grans. No tenien més de deu anys.

Prop d'allí hi havia un forn on les tietes feien anar a la Mariona a buscar el pa, i li deixaven que comprés un panet de viena que es menjava per beranar, amb xocolata.
Els fornes tenien dos fills, un noi gran que també treballava de forner i un noiet que era d'una edat propera a la de la Mariona i, que els estius també el feien ajudar a la botiga. Quan plegava, es trobaven tots al racó de l'abeurador i passaven la resta de la tarda.

A la Mariona li agradava anar a buscar el pa, perquè era la manera que veia a en Carles, sense les altres nenes pel mig. I semblava que a ell també li agradava; era l'únic moment que es creuaven dues paraules, perquè ni l'un ni l'altre sabia ben bé que s'havien de dir. Peró la mirada fresca i tendre d'aquells preadoslescents ho expressava tot.

Un dia, la Mariona va arribar a l'abeurador i les nenes encara no hi eren, només hi havia en Carles i un altre company. En Carles li va dir quelcom a cau d'orella a l'amic i aquell va agafar la vella bicicleta i va marxar sense dir res.

La Mariona seia a la cornisa de pedra observant els nois i esperant a les amigues. Sense que ella se n'adonés, en Carles, va arrencar una flor de les que sortien entre les herbes de les pedres i, vergonyós i enrojolat es va acostar a la Mariona i li va donar aquella flor sense nom que, ella va acceptar sorpresa i complaguda. No ho va dubtar ni un moment, aquell primer detall, aquella primera flor, aquell primer tresor, bé valia un innocent petó a la galta d'en Carles.







dimarts, 6 de maig del 2014

Recepta per dilluns a la nit



RECEPTA PER DILLUNS A LA NIT:

Ingredient principal:
Sentir-te molt bé amb tu mateixa.

Altres ingredients:
Una peça de roba amb la qual et trobis fantàstica (no calen lluentons),
Unes sabates amb una mica de taló,
Color als llavis,
El cabell acuradament despentinat.

Preparació:
Mira picardiosament al teu home,
posa't davant el televisor i baixa el volum,
li somrius com el que no vol la cosa,
amb el comandament que portes amagat posa la música,
t'hi acostes anant seguint el compàs com només tu saps fer,
li allargues la mà i,
la nit serà teva.



diumenge, 4 de maig del 2014

Moments especials



Podia ser un dia qualsevol, migdia, tarda o vespre. Quan ella tornava després del treball, o de tenir cura dels pares, ja molt grans, es trobava el seu home que l'esperava. Ja fos a casa, o bé on ella havia anat, per tal de descansar-la de la càrrega diària.
Malgrat no ser un home que compartia les tasques de la llar, sí que era el seu suport, sempre al seu costat, el seu puntal, la seva alegria en dies durs durant els ultims anys.
Ell no perdia el somriure, ni les ganes de fer-la riure a ella i, no obstant alguns cops cansada, també reconeixia que en el fons agraïa i fins i tot esperava aquests moments divertits i que només la complicitat de la parella podia fer especials.

Tampoc coincidien en el gust pel tipus de música, però això no era obstacle perquè a ella li resultés tan graciós que, fins i tot cantussejava aquelles velles cançons, estant els dos, o quan es reunien amb els amics.

Amb les noves tecnologies, ella buscava versions actualitzades que li guardava en un arxiu i que ell, home que volia estar al dia, li agradaven tant com les originals, o si més no, pel fet de veure a la seva dona alegre i el més importat per la parella que, entre ells trobaven l'equilibri que harmonitzava la quotidianitat diària.

Aquell dia, només en posar la clau al pany, ell ja li va agafar les bosses que duia de la compra i en un no res les va deixar a la cuina. Tenia posat l'arxiu de música que un bon aparell feia que ressonés agradablement. Sense ni tan sols deixar que es tragués la jaqueta ni canviar-se de roba, va pujar el volum.
La mà dreta d'ell a la cintura d'ella, l'esquerra d'ella al coll d'ell, i les altres dues entrecreuades. La feia seguir al ritme de la musica, ara cap al passadís, ara cap a la cuina, cap el saló, tornaven a giravoltar i finalment la guiava cap el dormitori, mentre la cançó es repetia un cop i un altre; el cas era no deixar aquell ritme, no deixar de somriure, no dir res i, dir-ho tot amb la mirada.

Amb una sola mà ella li desfeia el botons de la camisa, ell li treia les mànigues del jersei, ella li desfeia el cinturó, ell li baixava la cremallera i la faldilla queia a terra, i no deixaven de seguir el compàs; les mans de l'un acariciaven plàcidament la pell de l'altre que s'esborronava, fins ni sentir la melodia que seguia repetint; només ells dos, els seus somriures i els seus secrets.