dissabte, 23 de febrer del 2013

... dimecres



Com sempre, quan ha arribat ja l’esperava, la seva mirada i el seu somriure picardiosos l’han fent recordar les seves anhelades trobades quan es van conèixer,
aleshores  els dies és feien massa llargs per esperar l’endemà.

La serenitat que els dóna el pas del temps
no treu en cap moment el desig del retrobament.
Ell seia al balanci, i ella ho he fet al seu davant, al gronxador que l’avi va fer pels nens i que, malgrat ja fa molts anys que no utilitzaven,
sabia que li agradava gronxar-se suaument, i parlar amb ell,
i complaure's  en el silenci que alguns cops deixaven que els embolcallés ...
no els calia res més que la seva companyia.
Aquest dimecres estaven sols,
ningú
podia distreure ni interrompre aquests moments tant seus. Ell s’ha acostat i li ha acariciat la cara, el coll, fins arribar als pits. Les seves mans sempre han sigut molt suaus, fins i tot,
ben sovint se’n riuen perquè ell te la pell més fina que no pas ella,
sent una noia …
se’n reia quan la veia posar-se crema …

El palmell de les seves mans, és passejaven complaents damunt la seva pell
que s’estremia,
i li ha agafat la cara amb fermesa,
l’ha mirat, com només ell ho podia fer i l’ha fet sentir tot l’amor que tenien i
que el dia a dia, no els deixava gaudir ni mimar com és mereix,
i passaven els dies i les hores deixant-lo aparcat en un racó, com un fet que sabien que hi era i del que no en tenien la cura que calia.

Aleshores ella s’ha aixecat, l’ha abraçat, i s’han agafat les mans …
els cossos a tocar,
ella sentia el seu cor,
ell els seus pits ben premuts al seu cos,
ella la seva virilitat cada cop més evident, i,
cantussejant a cau d’orella s’han envoltat fins a perdre la consciencia del temps i del lloc …

Quan ella s’ha despertat, estava sola, altra cop, amb el cos impregnat de la fragància del seu estimat.