... solitud (I)

Seia en un banc de pedra dels que havien disposat al jardí recent dissenyat del nou pavelló del centre ...

no era gens còmode i és va asseure a la gespa,

repenjant l’esquena al banc.

Només volia estar sola i aïllada, no volia parlar amb ningú,

sempre duia un llibre que no deixava fins que l’acabava, que a més de ser la millor companyia que podia gaudir, ara que ja es trobava en condicions, i,

 el seu cap estava una mica més lúcid,

 no volia que ningú se li acostés,

no tenia res a dir a aquelles persones ...

no tenia res a veure amb el seus problemes,

 ni tampoc s’hi identificava, ni li interessaven ...

Era plenament conscient de per què és trobava on era,

el nou centre era als afores i situat en un petit turó, des d’on ella, quan sortia al jardí, podia veure casa seva ...

li agradava mirar-la, l’enyorava, enyorava les seves coses,

la seva roba, l’olor quan entrava en tornar a casa, de la feina, de comprar, d’un viatge,

enyorava la seva dutxa, el seus estris personals del lavabo,

obrir els calaixos de l’armari, de la tauleta de nit, de la calaixera,

la seva roba blanca, de vestir ...

coses tant personals com indescriptibles ...

Al març el sol encara era feble però agradable, ella l’anava seguint pel jardí, necessitava l’escalfor que li donava ... necessitava la vida que li entrava per cada porus de la seva pell,

eren les petites estones on es reomplia de vida,

com podria, si no, anar passant les hores, els dies, les nits,

esperant que?, l’endemà?, una altra sessió de teràpia? per què?

Si al menys hagués pogut plorar ...

havia plorat tant que ja no li quedaven llàgrimes,

 se li havia secat el llagrimer,

no en sortien, volia plorar, volia que vessessin llàgrimes fins no poder mes,

fins l’extenuació ... potser aleshores s’alliberaria ...